A prop de Santes: la Metamorfosi*

Una de les fotos de la fantàstica mostra de Sergio Ruiz a l'Ateneu Caixa Laietana el juliol de 2006. A la foto, encara que no ho sembli, en Robafaves passejant-se per La Riera.

Aquesta és la crònica d'una petita traïció. Cadascuna de les imatges d’aquesta mostra són part d'un camí, d'un procés que va iniciar-se deu anys enrera, quan el nostre protagonista es va penjar una càmera al coll per primer cop. Els rostres concentrats dels músics, el nen que embogeix llançant-se sobre un gegant, l'alegria desbordada de l'enxaneta en baixar del castell... Imatges de Santes, vaja. Però només això? No, les fotografies que veureu exposades a l’Ateneu són més que això. Per què? Doncs perquè en Sergio aporta un element diferenciador a aquesta mostra ja tradicional a la ciutat. Ell no és cap malalt de Santes, el que es coneix popularment com un santero. Al contrari. En Sergio és fill d’aquella part de la ciutat per la qual Les Santes només són els Focs del dia 27. Que té una manera de viure la festa més light, menys arrauxada. I ben orgullós que n'està. Ell no va deixar-se la veu a la dormida demanant a crits que en Robafaves seguís ballant amb el “no n’hi ha prou” ni va comptar fins a quinze darrera dels gegants al Desvetllament Bellugós ni tantes i tantes coses que sovint creiem que tothom ha fet quan, en realitat, no és així. En Sergio no va fer-ho perquè, afortunadament, la nostra ciutat és molt diversa i no tothom viu la festa de la mateixa manera. Així de senzill. Ell va optar per la distància, la mateixa que li permetia mantenir en les seves fotos una mirada neta de mataronismes rancis i sense la carregosa herència de cognoms il·lustres.

L’any passat, però, en Sergio es va calçar l’uniforme de guerra i va submergir-se dins la festa segurament com mai ho havia fet: es va cremar al correfoc, es va mullar a la Ruixada, va pujar dalt del campanar de Santa Maria a la Barram, es va agenollar davant l’orgue de la basílica, es va posar dins la pinya dels castellers. I el resultat de tota aquesta experiència és una exposició d’unes Santes que no pertanyen a ningú sinó a tots i cadascun dels ciutadans que les sentin seves, des d’allò que alguns n’han dit MTV (és a dir, de Mataró de Tota la Vida) fins als nouvinguts a una ciutat que no ha deixat de créixer. Amb aquesta mostra, en Sergio afegeix al mític Les Santes: fem-ne Festa Major un “de tothom”. Però en tot aquest procés d'acostament tant a les entranyes de la ciutat com de la festa ha viscut -segurament sense adonar-se­'n- una metamorfosi personal. Perquè de la mateixa manera que al llarg d'aquests anys la seva feina com a fotoperiodista l'ha situat a primera línia de la informació local, a l'hora d'apropar-se a Les Santes també ha acabat submergint-se de ple a la festa. I és en aquest punt del camí que la distància que hi mantenia s'ha perdut. No és bo ni dolent, Sergio, senzillament és així. Ara ja ets un santero més. I, encara que et pesi, comences a tenir símptomes d’MTV. Benvingut i gràcies.

* Escrit introductori de Jordi Rovira i Joan Salicrú pel catàleg de l'exposició de Les Santes de 2006, obra de Sergio Ruiz.