Els Pastorets emergeixen

D'esquerra a dreta, Víctor Turull, Antoni Segarra, Joan Riedweg, Josep Rafeques i Josep Solé.

Les peces teatrals de caràcter popular no gaudeixen de bona premsa però si de bona salut, almenys pel que fa a participació i assistència. El codirector del programa de Televisió de Catalinya emès aquest passat Nadal Objectiu Pastorets, Joan Riedwerg, posava de relleu una xifra espectacular aquest matí en una taula rodona que he moderat en un dels Espais annexos al Teatre Monumental: fins a 400.000 persones té la moguda Pastorets a Catalunya, entre els que els fan i els que els van a veure. Són d'aquelles dades que et deixen estabornit perquè els números teòricament han de cantar, i una activitat que implica gairebé mig milió de persones al país ni deu ser una cosa de pa sucat amb oli ni s'entén que estigui denostada sobretot pels sectors progressistes del país (no sé si per la possible patrimonialització que n'hagi pogut fer la dreta, però això ja són figues d'un altre paner). Els Pastorets [en vaig parlar aquí, ja] són un autèntic fenomen que, com m'apuntava en Ramon Radó abans de començar, cohesiona nacionalment el país -de Pastorets se'n fan arreu de la geografia catalana, almenys a cent localitats de forma estable, segons apuntava Josep Solé dels Pastorets de Manresa- i també socialment, intergeneracionalment -quina activitat hi ha a Mataró que agrupi petits, pares i avis? Ja us ho dic jo: L'Estel de Natzaret de la Sala Cabañes-.

A la taula hi havia també Toni Segarra, primer regidor de Cultura després de la represa democràtica, de 1979 a 1983 (el 1981 va declarar els Pastorets de Mataró Patrimoni Cultural de la Ciutat), i Víctor Cucurull, director de la Fundació Societat i Cultura i també Josep Rafeques, president de la Federació de Grups Amateurs de Teatre de Catalunya (que no fan sempre Pastorets, un altre tòpic a superar). Vaja, que estic molt content que a casa meva s'hi hagi fet un congrés de la matèria i aquest intenti superar tòpics, prejudicis i caspes diverses que no el deixen sortir, com es mereixeria, definitivament a la superfície cultural del país.