El Mediterrani és l''Slow movement'

Dijous a la tarda, empiocat a casa, vaig enganxar al canal 24 hores de CNN+ una entrevista a Carl Honoré, autor de 'Elogio a la lentitud', un llibre que ha estat un supervendes i que reivindica prendre's la vida... amb més calma. No només amb més calma, sinó decidint en tot moment, si de cas, com es vol viure, amb quina velocitat. En tot cas lamenta la percepció que és el món el que ens fa embogir de velocitat i proposa, en diferents àmbits, un retorn a la vida més quotidiana. A aquest moviment, que es fa diu slow (lent, en anglès), hi vam dedicar tot un número de Valors [Tu decideixes el ritme].

Vaig comprar-me i llegir-me aquest llibre a Argentina, durant el viatge que hi vaig fer fa un parell d'anys. Me'l vaig empassar d'una revolada, entre avions i autobusos que recorrien les extenses planúries del país. La veritat és que em va entusiasmar, suposo que per la senzillesa dels seus arguments, per constatar com de revelador n'és construir una vida nova. El que passa és, llegint-lo, també me n'adonava d'una cosa: el llibre l'escriu un anglosaxó que aspira a ser un mediterrani. Honoré parla de ciutats on la gent pot anar a peu als llocs, on els transports públics són eficaços i eficients, conurbacions d'una mida mitjana -ni massa petita ni massa gran-, d'entaular-se durant hores en una taula, de fruir del sexe tranquil·lament, d'imaginar una educació més pausada... En els dos darrers aspectes potser no (el lloc en aquest cas és menys rellevant), però pensant en els primers no podia evitar que un somriure se m'escapés per sota el nas: no serà que està parlant de casa nostra? Penseu que un dels moments estrella del llibre és quan el periodista descriu amb total minuciositat un sopar en un poble de la Toscana italiana, amb bon vi i menjar exquisit. El protagonista no ha tingut mai una experiència en aquest sentit i li resulta xocant, que es pugui estar hores i hores menjant, bevent, conversant, rient... Una cosa que nosaltres estem acostumats a fer... Vaja, creure'ns això de ser mediterranis serà el millor antídot per viure de la forma que proposa Carl Honoré. Quina paradoxa: la millor manera de ser com volem ser és seguir sent com hem estat sempre (un bon lloc per comprovar-ho, per cert: Lau, un nou restaurant que hem tastat aquesta nit a la Muralla de Sant Llorenç, tocant a la plaça de Santa Anna. Resulta tranquil·litzant veure com, enmig de la crisi, hi ha qui arrisca els seus diners en obrir nous espais de restauració i ho fa amb tan bon gust).