Tercer Món? Quin?*
Una trobada del fòrum de negocis i investigació Xina-Ghana.El 1952 l'economista francès Alfred Sauvy va concebre el terme Tercer Món per designar els països que durant el període de la guerra freda, no pertanyien ni al bloc occidental ni al del socialisme real. Després la noció de Tercer Món va patir una metamorfosi i va passar a englobar els països pobres o en vies de desenvolupament (un concepte ben estúpid, quin país no ho està?), com la Xina, la Índia, el Brasil o Mèxic.
Des que Catalunya i Espanya van accedir a la categoria de països rics va iniciar-se a casa nostra un moviment de solidaritat amb aquests països del Sud. Durant tres dècades ens hem preguntat, junt amb tot el món occidental, de quina manera podríem treure’ls de la pobresa. D’iniciatives n’hi ha hagut moltes: el moviment del 0,7 per cent, la campanya de condonació del Deute Extern o el sistema del Comerç Just. I han tingut els seus fruits, en sensibilització aquí i en realitats esperançadores allà. Però no han canviat la fisonomia dels països «pobres». Mentrestant ha passat una cosa autènticament al·lucinant: el país amb més població del món, la Xina, que era als anys seixanta un dels comsiderats «pobres», ha engegat des de finals dels setanta una dinàmica de generació de riquesa brutal. I, a data de 2009, s’ha convertit en el principal inversor als països africans; igual que els europeus necessitaven colònies d’on extreure matèries primes, els xinesos han buscat nous mercats on col·locar els seus productes. Dos altres països enormes com la Índia i Brasil segueixen les passes al gegant xinès i estan invertint als països africans grans quantitats de diners, unes inver-sions amb les quals pretenen no ajudar a Àfrica -que ho fan de rebot- sinó ob-tenir més beneficis. Xina, la Índia, Brasil... però també Mèxic o Sudàfrica. Són les economies emergents, amb representació al G20. La llista no acaba aquí: enmig del continent africà hi ha sorprenents processos de desenvolupament com els de Ghana -es parla del «miracle ghanès»- o Tanzània. Ho sabien? Oi que no? Doncs sí. Significa això que la pobresa minva? No ben bé, perquè en aquests mateixos països emergents hi ha grans quantitats de població que moren de gana -la Índia mateix- o que podem considerar «pobres» estadísticament. Passa, doncs, com a casa nostra: malgrat la riquesa general subsisteixen grans bosses de pobresa. Total, que mentre nosaltres buscàvem una solució a la pobresa de l’Àfrica, part dels països «pobres» ens han passat la mà per la cara i han començat a treure el continent de la misèria. I, encara ara, incapaços d’adonar-nos dels canvis operats, parlem de Tercer Món, de països pobres, conceptes superats.
Tot això ens ha de fer repensar profundament què entenem per solidaritat. Oblidat allò de «donar de pescar» o «d’ajudar a ensenyar a pescar», hem d’anar a una tercera fase: comprar-los el peix. I qui diu peix diu avellanes. I si resulta que aquí fem avellanes i a Turquia també i les turques són més barates... doncs n’acabarem comprant de turques, i nosaltres, si de cas, hem d’intentar prestigiar les nostres, donar-los-hi algun valor afegit que en mantingui l’atractiu comercial. La nova solidaritat, la del segle XXI, serà comerciar amb el Sud de tu a tu, un plantejament que pot resultar letal per a les nostres economies, sinó sabem trobar aquests valors afegits. L’alternativa de progrés global passa per aquí. Siguem seriosos: o seguim «ajudant» el Tercer Món com fins ara, sense aconseguir can-vis estructurals, duraders, o posem en risc les nostres economies i facilitem a aquests països que surtin del forat. Nosaltres decidim.
* Aquest article sortirà publicat a Valors el mes d'abril.
Des que Catalunya i Espanya van accedir a la categoria de països rics va iniciar-se a casa nostra un moviment de solidaritat amb aquests països del Sud. Durant tres dècades ens hem preguntat, junt amb tot el món occidental, de quina manera podríem treure’ls de la pobresa. D’iniciatives n’hi ha hagut moltes: el moviment del 0,7 per cent, la campanya de condonació del Deute Extern o el sistema del Comerç Just. I han tingut els seus fruits, en sensibilització aquí i en realitats esperançadores allà. Però no han canviat la fisonomia dels països «pobres». Mentrestant ha passat una cosa autènticament al·lucinant: el país amb més població del món, la Xina, que era als anys seixanta un dels comsiderats «pobres», ha engegat des de finals dels setanta una dinàmica de generació de riquesa brutal. I, a data de 2009, s’ha convertit en el principal inversor als països africans; igual que els europeus necessitaven colònies d’on extreure matèries primes, els xinesos han buscat nous mercats on col·locar els seus productes. Dos altres països enormes com la Índia i Brasil segueixen les passes al gegant xinès i estan invertint als països africans grans quantitats de diners, unes inver-sions amb les quals pretenen no ajudar a Àfrica -que ho fan de rebot- sinó ob-tenir més beneficis. Xina, la Índia, Brasil... però també Mèxic o Sudàfrica. Són les economies emergents, amb representació al G20. La llista no acaba aquí: enmig del continent africà hi ha sorprenents processos de desenvolupament com els de Ghana -es parla del «miracle ghanès»- o Tanzània. Ho sabien? Oi que no? Doncs sí. Significa això que la pobresa minva? No ben bé, perquè en aquests mateixos països emergents hi ha grans quantitats de població que moren de gana -la Índia mateix- o que podem considerar «pobres» estadísticament. Passa, doncs, com a casa nostra: malgrat la riquesa general subsisteixen grans bosses de pobresa. Total, que mentre nosaltres buscàvem una solució a la pobresa de l’Àfrica, part dels països «pobres» ens han passat la mà per la cara i han començat a treure el continent de la misèria. I, encara ara, incapaços d’adonar-nos dels canvis operats, parlem de Tercer Món, de països pobres, conceptes superats.
Tot això ens ha de fer repensar profundament què entenem per solidaritat. Oblidat allò de «donar de pescar» o «d’ajudar a ensenyar a pescar», hem d’anar a una tercera fase: comprar-los el peix. I qui diu peix diu avellanes. I si resulta que aquí fem avellanes i a Turquia també i les turques són més barates... doncs n’acabarem comprant de turques, i nosaltres, si de cas, hem d’intentar prestigiar les nostres, donar-los-hi algun valor afegit que en mantingui l’atractiu comercial. La nova solidaritat, la del segle XXI, serà comerciar amb el Sud de tu a tu, un plantejament que pot resultar letal per a les nostres economies, sinó sabem trobar aquests valors afegits. L’alternativa de progrés global passa per aquí. Siguem seriosos: o seguim «ajudant» el Tercer Món com fins ara, sense aconseguir can-vis estructurals, duraders, o posem en risc les nostres economies i facilitem a aquests països que surtin del forat. Nosaltres decidim.
* Aquest article sortirà publicat a Valors el mes d'abril.
Comentaris