Una sola conversa, però quina conversa!
Pepe Rubianes dret, davant l'escenari del Monumental, a Mataró, l'1 de febrer de 2006. Foto: Sergio Ruiz / capgros.com.
El febrer de 2006 Pepe Rubianes, mort aquest dissabte, feia la que seria la seva darrera actuació a Mataró. Aquella tarda, amb en Sergio Ruiz, vàrem entrevistar-lo en una entrevista per a capgros.com. La veritat és que va ser una conversa fantàstica, divertidíssima. No em puc estar de recuperar una de les declaracions que feia aquell dia davant en Sergio i un servidor. Deia, en referència a haver usat l'expressió "la puta Espanya": "És que resulta que si tu dius “puta vida” no passa res, en canvi si dius “puta Espanya” se’n munta una “de collons”. El meu principal problema durant l'entrevista era no aconseguir que les ganes de riure que tenia per trobar-me davant aquest personatge que tantes vegades havia aconseguit fer-me esclafir al sofà de casa fossin inferiors a l'autocontenció que qualsevol periodista practica per ètica professional. Hi havia un element que dificultava enormement la meva tasca: Rubianes deia tot això absolutament seriós, gairebé consternat, de manera que a veure qui era l'imbècil que es posava a riure davant seu. Al final, però, Rubianes deixava anar algun gag i jo podia deixar anar unes quantes rialles.
Podeu llegir l'entrevista sencera clicant aquí.
El febrer de 2006 Pepe Rubianes, mort aquest dissabte, feia la que seria la seva darrera actuació a Mataró. Aquella tarda, amb en Sergio Ruiz, vàrem entrevistar-lo en una entrevista per a capgros.com. La veritat és que va ser una conversa fantàstica, divertidíssima. No em puc estar de recuperar una de les declaracions que feia aquell dia davant en Sergio i un servidor. Deia, en referència a haver usat l'expressió "la puta Espanya": "És que resulta que si tu dius “puta vida” no passa res, en canvi si dius “puta Espanya” se’n munta una “de collons”. El meu principal problema durant l'entrevista era no aconseguir que les ganes de riure que tenia per trobar-me davant aquest personatge que tantes vegades havia aconseguit fer-me esclafir al sofà de casa fossin inferiors a l'autocontenció que qualsevol periodista practica per ètica professional. Hi havia un element que dificultava enormement la meva tasca: Rubianes deia tot això absolutament seriós, gairebé consternat, de manera que a veure qui era l'imbècil que es posava a riure davant seu. Al final, però, Rubianes deixava anar algun gag i jo podia deixar anar unes quantes rialles.
Podeu llegir l'entrevista sencera clicant aquí.
Comentaris