La renúncia: No es pot tenir tot*

Tenir-ho tot no és possible. Aquesta afirmació pot semblar òbvia, però acceptar-la no és fàcil. Admetre que sovint hem o hauríem de renunciar a certes coses materials o immaterials en benefici dels altres o del benestar comú és un acte de generositat dolorós. La vida és un camí de discerniment i, per tant, de renúncies.

La renúncia personal o col·lectiva és una resta el resultat de la qual sempre resulta positiva. Hi ha pares que renuncien a somnis pels seus fills, comunitats enfrontades que renuncien a mirar al passat amb desig de venjança per assolir la pau i la convivència, dones que han renunciat al seu desenvolupament professional perquè el marit pugui fer-ho, fills que renuncien a il·lusions per cuidar els seus pares... hi ha grans i belles històries de renúncia.

En totes elles, perquè el resultat de la resta sigui positiu, la renúncia ha de ser una opció que la persona pren des de la llibertat, sense cap mena de coacció. La renúncia no pot ser imposada, en aquests casos, esdevé condemna. I, si es tracta d'una disputa, la pau no serà duradora.

La renúncia és necessària, és important saber renunciar, però tampoc podem convertir aquest element en un eix de la nostra vida. La renúncia constant és la humiliació i la pèrdua d'esperança d'assolir qualsevol meta. És un gest lloa-ble renunciar a coses pel bé dels altres o pel bé comú, però no renunciar a il·lusions o somnis abans d'haver lluitar per assolir-los, és covardia. Una mare que renuncia lliurament als seus propis somnis i il·lusions per la felicitat de la seva família és admirable, però si aquesta dona "ha de" renunciar als seus somnis pel fet de ser dona, és una injustícia.

* Editorial de la revista Valors corresponent al mes de març.

Parlar de renúncia és un concepte dur. És cert. Quan apuntàvem l’enunciat a les persones que col·laboren en el número en general se sorprenien. Sovint associem renúncia a «deixar de pensar» en el que creiem, renunciar als principis. Res més lluny de la nostra voluntat. La pretensió d’aquest número és constatar que en aquest món, per molt que ens dolgui, no ho podem tenir tot. I menys encara immediatament. El que apuntem en aquest número és la necessitat d’admetre això, i per tant no de renunciar a principis sinó a conquestes, a objectius finals. I això en tots els àmbits. Cal posar límits, mesura, moderació, als nostres desitjos. Tot això entenem que té molt a veure amb la crisi econòmica que patim actualment: si no renunciem als privilegis als quals ens crèiem cridats tots plegats difícilment ens en sortirem. Ens ajuden a treballar aquest concepte el filòsof Gregorio Luri (llegir article), l’economista Luis de Sebastián (perfil, llegir entrevista i veure vídeo), el sindicalista José Luis López Bulla (perfil, bloc 'Metiendo bulla', llegir entrevista i veure vídeo) o Maria Viñas, de la iniciativa Carta de la Pau (llegir article).

ALTRES CONTINGUTS DEL NÚMERO:
· Entrevista (versió llarga per a web) a Johan Ketelers, secretari general de la Comissió Catòlica Internacional per a les Migracions.

· Article de Francesc Grané, "El pensament neofranquista".

· Article de Francesc Amat, "Política i canvi climàtic: qüestió de probabilitats".
· Article de Ramon Radó, "Víctimes".
· Article de Marc de San Pedro, "Un univers de possibilitats".
· Article de Núria Radó, "El que no és mèrit de Darwin" (bloc propi de la secció de ciències, 'L'altra cara de la ciència').