Quinze anys de Dayton

Entrevista que vaig dur a terme a Jovan Divjak, el general serbi que va defensar la Sarajevo multiètnica del setge al qual la van sotmetre els radicals serbis durant tres llargs anys.

He acabat la lectura de To end a war, de Richard Holbrooke, el mediador nordamericà que el president Clinton va destinar a imposar la pax americana a Bòsnia de forma que es tanqués el cicle bèl·lic encetat l'abril de 1992 a Sarajevo. "Acabar una guerra", es podria traduir el títol del llibre que vaig comprar-me al carrer Major de Dubrovnik el setembre passat, després d'haver-lo buscat temps i temps en diferents llibreries de casa nostra. En el volum Holbrooke explica les interioritats del procés de pau iniciat l'agost de 1995 i conclòs el desembre d'aquell mateix any amb la signatura de l'Acord de Dayton a París -ara fa quinze anys exactes, precisament-. Es tracta d'una mena de dietari en què el mediador nordamericà explica l'inici del seu interès per Bòsnia i com es va anar summergint en el conflicte fins a ser nomenat l'ambaixador especial nordamericà en aquesta problemàtica.

El llibre conté tot luxe de detalls, rememora converses privades i anècdotes que ajuden a entendre el perquè de les coses. En el gruix del volum Holbrooke relata com es van anar sargint l'acord de Dayton i alguns dels seus elements polèmics. Per exemple, explica com el propi Haris Siladjzic, llavors primer ministre del govern legítim de Bòsnia i Hercegovina i ara copresident bosnià, es mostrava escèptic respecte la possibilitat de què Bòsnia pogués funcionar de nou com un sol estat encara que estigués composat per dues entitats, la Federació de Bòsnia i Hercegovina i la Repúblika Srpska. I en general com van ser els Estats Units els qui van adonar-se que admetre la divisió del país en tres miniestats -un per croats, un per serbis i un de més o menys multiètnic bosnià- enviaria un missatge molt nociu de cara a la resta de països europeus: la guerra pot modificar fronteres. Bé és cert que els propis Estats Units utilitzarien molt poc temps després i a molts pocs quilòmetres de Bòsnia unes altres vares de medir -Kosovo-, però el que m'interessava recalcar ara és que, en contra del que s'ha dit una i altra vegada, els delegats de la hiperpotència mundial no van ser els causants de la divisió del país en dues parts sinó precisament els qui van forçar el manteniment de Bòsnia com un estat unitari, per bé que amb limitats poders centrals, en contra de l'opinió de la majoria dels participants a les converses de pau.

Els Acords de Dayton -i la seva implementació- tenen molts aspectes criticables com per exemple no haver estat més durs a l'hora d'apresar els criminals de guerra existents en tots els bàndols. Però segurament la pitjor circumstància és que, quinze anys després de la signatura de la pau, els polítics bosnians no han estat capaços d'arribar a un Dayton II, un nou acord que desfés el caòtic entramat institucional creat tres lustres enrere i haver evolucionat la governació de l'estat amb criteris de racionalitat -hi ha 14 parlaments, 14 governs i 180 ministeris, degut a l'estructura bicèfala i l'existència de deu cantons a la Federació de Bòsnia i Hercegovina-. Ho han intentat, la darrera vegada l'octubre de 2009 a la base de l'OTAN de Butmir, en els suburbis de Sarajevo, però no se n'han sortit.

Aquest fracàs, que ve precedit d'altres intents de substituir la lògica ètnica per la lògica ciutadana en la Constitució del país, apunten un dels drames de les situacions de postguerra: els acords que permeten sortir de les guerres són punts d'encontre molt fràgils que, no obstant, acaben convertits en tòtems sagrats, els quals ningú pot tocar sota l'amenaça que refer-los implica retornar al procés bèl·lic. Podria arribar a dir-se que a Bòsnia hi ha avui una certa situació de pau, però lamentablement cal admetre que passaran dècades fins que el país pugui -dic pugui- recuperar la lògica multiètnica present abans de 1992; aquest és el veritable tresor que la guerra es va endur, la veritable pau. Pot ser que passi però també pot ser que la divisió ètnica pervisqui. I d'això ni Holbrooke ni Dayton en tenen la culpa.