CSA un any: Balaguer, Miquel Aguilà

Un servidor, l'alcalde Miquel Aguilà, l'Oriol Burgada i Eli Solsona sobre el pont.

Som dijous 1 de juliol i sortim de Gandesa en direcció cap a Lleida. L’endemà divendres serà un dia estrany, perquè de fet no farem programa després d’haver-ne fet dos de seguits. No sabem què és pitjor, si fer-ne un cada dia o aquesta combinació –per motius d’agenda- de fer-ne dos de seguits, un dia de festa i l’endemà dos més de cop. Però vaja, és el que hi ha i tampoc i pensem massa estona, no tenim temps.

Gandesa no està a prop de Lleida i menys del Formule1 on he decidit com a productor passar les dues nits –els preus són d’escàndol, de barats-. No sabem què cony passa però no hi ha manera que el Tom-Tom ens porti al lloc indicat; ens perdem una i altra vegada fins que al final pregunta que preguntaràs acabem topant amb –anava a dir- el nostre hotel. Però és clar, els periodistes se suposa que no podem dir mentides de forma tan escandalosa, així que això de dir hotel al Formule1... ho hauria de retirar.

És tard, però després de sopar en un restaurant de mala mort del polígon industrial on hem anat a petar, ens posem a fer feina. L’endemà no ens hem de llevar excessivament d’hora com cada dia i això sols ja és un descans. Anem al poble més proper a esmorzar, indret que repetirem per dinar: és proper i el menjar és decent. Tot el dia el dedicarem, després d’haver ocupat la recepció del Formule1 com si fos casa nostra, a preparar guions pels programes de Lleida i Balaguer. El segon el gravem l’endemà dissabte al matí i l’altre la mateixa tarda, sense gairebé parar.

Així que, a la nostra improvisada redacció, anem fent bullir l’olla sobre Lleida i Balaguer i fem una immersió a la realitat de la zona en 24 hores, en tots els sentits possibles. Ben mirat, el Formule1 té un gran avantatge: si això fos un hotel de debò, és obvi que no hauríem pogut convertir la recepció en una redacció amb cinc ordinadors, papers, impressora i tota mena d’estris i materials. Però com que no ho és –només passa per aquí la dona de fer feines- ho hem pogut fer. Passem 24 hores vivint com viuen els camioners i transportistes i algun que altre especimen de vida sòrdida. És un entorn poc habitual, per nosaltres, i se’ns fa ben estrany. Som lluny de casa i ho notem. Ens enyorem.

L’endemà al matí, ara si, cap a Balaguer, capital de la Noguera, amb una alcaldia al capdavant de la qual hi ha des de 1983 Miquel Aguilà, un històric del PSC que ens recordarà la seva amistat amb el nostre exalcalde Manuel Mas. En aquest cas la localització pactada per l’entrevista, prèviament, és fantàstica: just sobre un pont nou que hi ha sobre el riu Segre, veritable nervi econòmic d’aquestes terres. Així que ja ens teniu: l’estudi muntat amb una calor de mil dimonis i tots nosaltres tapats amb una gorra que ens regala l’alcalde Miquel Aguilà abans de començar. Aguilà és un paio sorrut, afable però un punt rude, i quan nosaltres cometem un dels tants errors que devíem fer i que consisteix en dir que Balaguer és la tercera població de la província de Lleida en detriment de Tàrrega sembla que estigui a punt d’aixecar-se de la cadira i fotre’ns riu avall. La broma la farem durar mig viatge més, perquè exclama: “No emprenyeu, eh?”. Una mena de “No foteu, eh?” que ens fa molta gràcia. Balaguer té setze mil habitants a dia d’avui -veure entrevista i retrat aquí-.

Què ha passat un any després, a Balaguer? El convergent Josep Maria Roigé presideix, amb el suport d’ERC, el consistori des del mes de maig passat, un ajuntament que els nacionalistes ja havien controlat de 1991 a 1995. La llista de CiU va treure tan sols 284 vots més que el PSC, però ja se sap que a les eleccions un sol vot és suficient. De manera que Aguilà ha estat un dels històrics alcaldes socialistes que han hagut d’acabar potser abans del que esperaven el seu regnat, que ja es prolongava per 24 anys. Tot això molt a prop d’on governa l’estrella emergent del socialisme català, Àngel Ros, al qual coneixerem aquesta mateixa tarda.


Aquí a sota una de les imatges del viatge. Jo, darrera el Twingo de l'Oriol, en un moment en què es fa difícil treure els trastos del seu cotxe. Res, com si fos un paquet més i endavant. És l'esperit del viatge.