divendres, de juliol 08, 2011

CSA un any: Lleida, Àngel Ros



Tornem a situar-nos. És el 3 de juliol de 2010 i l’equip de Com són els alcaldes es disposa, després d’haver enregistrat el programa amb l’alcalde de Balaguer, a fer el mateix amb el seu homònim lleidatà, Àngel Ros, al nou edifici de la Llotja de la capital de província, un espai emblemàtic que projecta amb força la imatge d’una ciutat econòmicament potent i culturalment avançada. Ros és, a més, la figura emergent dels alcaldes catalans que coneixerem durant la ruta, no només dels del PSC. Serà, doncs, un dia important, un dels més importants del viatge, en termes de rellevància periodística. Tot i que hem estat somiant amb fer l’entrevista dalt de l’escenari, amb uns focus de pel•lícula, finalment ens hem de conformar –fa de bon conformar- de fer-la al foyer, amplíssim, molt lluminós, que hi ha al capdamunt de tota la instal•lació.

L'arribada a Lleida és molt poc romàntica. Tot i que l’exterior de la Llotja és sorprenent i glamorós –una mica faraònic, l’edifici, pel meu gust-, el cert és que anem a raure en un lloc ben estrany, un bar d’un exmilitar que té les parets plenes de fotos de l’amo en diferents operacions paramilitars. Quin cangueli. L’Oriol i jo, constituïts en avanzadilla de l’equip –la resta està desmuntant l’anterior set i enregistrant talls que llançarem dins el proper programa-, preparem l’entrevista a Àngel Ros i els continguts dels següents programes –a això darrer em dedico jo, amb més esforç que encert-.

Venim de fer un exterior amable, on hem rigut i ens ho hem passat bé, a Balaguer, però a aquestes alçades, tot i que només han passat set dies de la sortida, comencem a notar el cansament. S’exterioritzen les nostres sensacions interiors: comencem a perdre l'aire romàntic de fer la volta a Catalunya i, a partir d’ara, el que volem és executar els programes el més bé possible, sense més; fer una bona feina, evitant errors de ràcord que ens puguin provocar problemes en el posterior muntatge. Volem actuar com a professionals i demostrar que som capaços d’engatussar l’alcalde d’una de les grans ciutats del país fent-lo riure, cantar, jugar... mentre li traiem alguna perla periodísticament interessant. (Recordo que aquell dia encara no se sabia si Àngel Ros seria el cap de llista del PSC a les comarques de Lleida, una idea que semblava que des d'un punt de vista electoral aguantaria el cop que s'augurava per les files socialistes a les autonòmiques del següent novembre i a les municipals que acaben de fer-se. Ros ens va dir que no ho sabia, de veres, però de fet tampoc no li podíem preguntar perquè sabíem que, quan s’emetés el programa, la decisió ja hauria estat presa... no es pot tenir tot)

Per primera vegada, però, entrevistem un alcalde en dissabte i això vol dir que ens topem amb un home amb l’agenda carregada -després de nosaltres se n’ha d’anar a una festa de barri- però alhora que ve acompanyat de la seva dona, el seu fill i la seva filla. Apareix, per tant, amb tot el seguici familiar i això li dóna una àuria d’home encara més important. Que és amb la imatge que ens quedem d’ell: un home d’ordre i seny, agradable i afable, amb la ciutat al cap, que se’n va a sopar amb el cap de l’oposició i que té un perfil tan liberal –a més de ser de missa- que els conservadors locals tenen derrota assegurada per anys, almenys fins que Ros pogués plegar per presentar-se com a candidat socialista a la Generalitat. I que és capaç, per cert, de cantar un garrotí sense despentinar-se [escolteu el programa sencer i llegiu-ne també el retrat aquí].

Un any després de l’entrevista Ros ha revalidat la seva majoria absoluta –una heroïcitat, a les darrers municipals, per un candidat del PSC- amb quinze regidors, d’un consistori estrany on no tenen presència ni ERC ni ICV –no passa a cap altra capital de província- i on CiU i PP tenen el mateix només de regidors, sis. Del que es parla, un any, després, és precisament de quin rol assumirà Ros en el futur del PSC, probablement com a candidat a la Generalitat el 2014. Així el que fa un any semblava una possibilitat probable, avui és més que possible. Està cantat que Àngel Ros serà una figura clau del socialisme català durant la propera dècada.