dissabte, de juliol 16, 2011

[LaRiera48] Primer ensurt del govern Mora: la maionesa no estava ben lligada

El primer ple del mandat a l’Ajuntament de Mataró després del d’investidura, que tenia un caràcter extraordinari, es va saldar aquest dijous amb un balanç confús. Tot i que el govern Mora va aconseguir aprovar el gruix dels punts de l’ordre del dia de l’anomenat “cartipàs” -sous dels regidors, constitució de les comissions informatives i representats municipals a diferents instituts i organismes-, el nou alcalde va haver d’assistir, de forma inesperada, a la seva primera derrota pública en no aprovar-se el punt de major significat polític, el quatre, referent al nomenament del personal eventual, allò que més vulgarment se’n diu “càrrecs de confiança”. Si s’hagués tractat del mateix punt en el cas de l’anterior govern tripartit la cosa no hauria anat a més, però tenint en compte que el canvi que predica Joan Mora és sobre com fer les coses i sabent que l’estructuració municipal és l’eina bàsica per iniciar aquest canvi de concepte, la derrota és sincerament rellevant. Aquest punt havia de confirmar les grans innovacions en l’estructura municipal del primer govern de CiU, com per exemple la introducció de la figura del gerent, una decisió coherent i encertadíssima.

Anem a pams. La pregunta essencial que s’havia de substanciar dijous era: com s’ho farà Joan Mora per aprovar el conjunt del cartipàs a banda de tenir el suport anunciat del Partit Popular? El PSC havia anunciat que hi votaria en contra en el punt clau i les condicions de la Plataforma per Catalunya per “vendre” la seva pell eren excessives com perquè el govern municipal les pogués acceptar. Però ningú tenia clar que -no es va saber fins ahir al vespre- que, en el transcurs de la setmana, el cap de files d’ICV Esteban Martínez havia arribat a insinuar, en privat, a Joan Mora una abstenció sobre el punt número 4 sempre que es donessin explicacions del nou càrrec del gerent municipal i de quin sistema de control tindria aquesta figura. Així s’explica la tranquil·litat mostrada per l’alcalde durant tota aquesta setmana: Joan Mora va arribar al ple convençut que podria tirar endavant el cartipàs amb els vots a favor del PP i l’abstenció d’ICV, més enllà del que pogués fer Plataforma per Catalunya.

Els detalls, però, en política, també són importants. A l’inici del ple, ICV va repartir als periodistes un paper on anunciava la seva abstenció, però enmig de la sessió les coses es van tòrcer. ICV va assabentar-se que el govern havia facilitat al PSC un document on s’especificaven les tasques del gerent, document al qual ells no havien tingut accés. Un petit error a nivell de fets però que, junt amb la manca d’explicacions públiques per part de Mora en el propi ple sobre què faria aquest nou gerent, va fer decidir a canviar el vot dels ecosocialistes, que es van transformar en un no rotund.

Mora es va trobar entre l’espasa i la paret i es va veure forçat a jugar amb la carta que tenia amagada a la mà: Plataforma per Catalunya. Aprovar el cartipàs amb aquesta formació podia suposar un preu polític alt, però també és veritat que des del dia de les eleccions Mora ha repetit a tort a dret que no pensa governar excloent la Plataforma per Catalunya ni encapçalant un front contra aquest partit. Sí que és cert que la nit de les eleccions va anunciar que parlaria amb les “forces de llarga tradició democràtica” de cara a formar govern, però una cosa és això i l’altra condemnar la formació liderada per Mònica Lora a l’ostracisme polític, amb el risc que el malestar dels votants de Plataforma es faci més gran. Al cap i a la fi -venia a dir Mora- si Plataforma volia votar a favor seu tenia tot el dret a fer-ho. Ell no ho impediria. Ara, tampoc no aniria a trobar a la formació xenòfoba al seu terreny.

Tampoc va acabar funcionant, però, aquesta estratègia. I el vot favorable inicial al punt quatre es va convertir en un no per una qüestió de susceptibilitats. Així és la política: dos i dos no sempre són quatre, els símbols i les actituds són especialment importants. Inicialment Mònica Lora va anunciar el vot favorable a tot el cartipàs donat que Joan Mora s’havia compromès a “estudiar” les tres peticions que li feia la Plataforma per Catalunya: prohibir el burca i el niqab, prioritzar els ciutadans espanyols davant dels que només són residents i deixar d’empadronar els immigrants il·legals. Les alarmes es van disparar: era cert, això? En el seu torn de rèplica, l’alcalde va matisar que “estudiar-s’ho” no volia dir reflexionar-ho políticament i va anunciar el seu model de gestió de les propostes de Plataforma per Catalunya: passar la pilota al secretari municipal perquè es pronunciï sobre la legalitat o il·legalitat de les mateixes. Heus aquí la jugada de Mora per desfer el fenomen Plataforma: com que és més que probable que, per exemple, segons el secretari, la petició de prioritzar, a l’hora de contractar treballadors municipals, els ciutadans que tinguin la nacionalitat espanyola davant els que només tenen un permís de residència –no parlem dels il·legals, això va a banda – atempti contra el principi d’igualtat davant la llei, la proposta de Mònica Lora no arribarà a ser debatuda en clau política. Una maniobra política, emparar-se en l’opinió del secretari municipal, molt intel·ligent per part de Mora, perquè sense entrar en una confrontació frontista amb Plataforma servirà per posar de manifest la il·legalitat de les seves propostes. I les que siguin legals, presumiblement com la del burca i el niqab, es debaten amb normalitat i punt. Una estratègia de normalització de la presència de la formació xenòfoba a l’Ajuntament diametralment oposada a la de les forces d’esquerra presents al consistori, que preferien un cordó sanitari per aïllar-los.

L’operació de Mora, òbviament, contenia un gran risc: què passaria quan Mònica Lora veiés que el govern evitava comprometre’s amb una resposta positiva a les propostes? Mònica Lora, de fet, va arribar a reclamar un nou torn de paraula en què semblava que exigiria un posicionament més clar a Joan Mora. Però Mora, novell en l’art de governar el ple i cansat de les constants peticions de paraules extradòrdinàries, no li va cedir la paraula. Probablement tampoc volia evidenciar fins a quin punt ell i Lora havien pactat prèviament la qüestió. En aquest sentit, i sense micro, finalment Lora va deixar anar alguna cosa així com: “Això no és el que havíem quedat per telèfon”, segons relaten diversos regidors assistents al ple. Així que Lora es va enfadar, va fer el gest d’abandonar la seva cadira i després de consultar-ho amb la mirada amb l’excap de llista de Plataforma Josep Maria Giménez, que seia entre el públic, va decidir votar en contra del punt clau de la sessió, tot i haver votat a favor en diversos dels punts menors.

S’acostava l’hora de la veritat amb la votació a punt de perdre’s però l’alcalde encara tenia una darrer baló d’oxigen que el podia salvar: acceptar la sortida elegant del cap del grup municipal socialista, Joan Antoni Baron, en el sentit de deixar la qüestió sobre la taula per treballar-la conjuntament de cara a una propera sessió i per tant votar-la conjuntament o, com a mínim, amb una abstenció del PSC. I aquí Mora va pecar d’inexpert o de novell, de nou, i no va exhibir reflexos: va forçar la votació i els comptes, com era d’esperar, no van sortir. Hi va haver tretze vots a favor del govern i catorze en contra, davant l’estupefacció general.

Aquest dijous el nou alcalde de la ciutat va pagar la seva inexperiència política en el càrrec. Per un costat és obvi que va fer gala també de la seva intel·ligència política a l’hora d’afrontar les propostes de Plataforma, amb una fórmula no exempta de risc, però va arriscar excessivament amb el punt clau, que és la clau de volta de l’arquitectura del nou govern municipal. Amb la no aprovació del punt quatre, les dues noves figures que ajudaran a diferenciar l’antiga arquitectura municipal de la nova –el coordinador de Relacions Institucionals i el gerent municipal- queden en standby. I tenint en compte que el canvi de Joan Mora passa no tant pels continguts com per les formes de governar, això suposo un seriós hàndicap a la seva arrencada com a alcalde; l’estructura municipal no es podrà definir de forma definitiva almenys fins el mes de setembre, quan es vagi a un segon ple on s’haurà d’aprovar el cartipàs.

Potser per primera vegada en molts temps, aquest dijous no hi ha haver cap comèdia, al saló de sessions de La Riera 48. O la comèdia que el nou equip de govern pensava que s’esdevindria no es va interpretar en els temes previstos, perdent fins a dos parelles de ball en el transcurs de la pròpia sessió plenària. Si això va passar en un ple del cartipàs, què pot arribar a passar amb un de pressupostos?

La pilota està a la teulada de Mora, que haurà de reaccionar amb fermesa davant aquest primer entrebanc. O torna a convocar una sessió extraordinària per fer passar el que ahir no hi ha haver manera d’aconseguir –molt més difícil avui que ahir- o manté l’estructura municipal anterior. Haurà de reflexionar també sobre si val la pena sotmetre un govern nou i amb il·lusió a aquest patiment continu. A més, una cosa és que no hi hagi un acord estable que garanteixi una majoria absoluta als plens, l’altre és acudir al Saló de Sessions sense tenir la maionesa ben lligada.

Quan la majoria d’assistents ja eren fora, el portaveu de CiU, Joaquim Fernàndez, girava cua, inquiet, cap a la Sala dels Lleons. No semblava amb intenció d’abandonar les dependències municipals immediatament. Ahir els pesos pesants del nou govern es van endur un ensurt i van veure fins a quin punt pot ser inestable la fórmula de la geometria variable per a governar una ciutat amb un mapa polític tan complicat a La Riera 48.