Introspecció sota el pas*


















José Manuel López, assegut a la plaça de l'Ajuntament de Mataró.


La seva infància va transcórrer en un barri obrer de Mataró, Cirera, edificat durant els anys seixanta i setanta per immigrants vinguts d’altres parts d’Espanya. Un barri tranquil, amb molt de sentiment de pertinença, on la gent encara surt al porxo de les cases a fer-la petar quan la temperatura ho fa agradable. “Recordo el barracó d’uralita on vaig fer la comunió, davant l’escola del barri, quan encara no hi havia ni Església”, rememora José Manuel López, de 47 anys. La seva, però, no era una família especialment practicant, en el sentit d’anar a missa cada diumenge. “Sí que hi havia ‘dies de guardar’, que en dèiem. Eren dies que fèiem llargs dinars amb tota la família: el dia de Nochebuena, el de Tots Sants, el dia de Corpus que el celebràvem molt perquè el meu pare és de Granada... però precisament sense tenir massa a veure amb la pràctica religiosa”.

Després, com acostuma a passar en molts adolescents i joves, hi ha haver una temporada en què es va allunyar del món de la religió. S’hi va tornar a acostar en incorporar-se a una confraria de Setmana Santa de la capital del Maresme, la del Nostre Pare Jesús Captiu i Nostra Senyora dels Dolors, amb seu a la Basílica de Santa Maria. En aquells anys, a Mataró i a moltes altres ciutats metropolitanes del país, van ressuscitar amb força aquestes agrupacions, que a Catalunya havien quedat inactives quinze anys abans, a principis de la dècada dels setanta.

Era l’any 90, just després de tornar de la ‘mili’. A la confraria, però, cal dir que no hi va anar per un sentiment religiós sinó per una suma de coses: “El món de les confraries sempre havia estat un moviment que m’agradava i no entenia perquè hi havia gent que el criticava. Pensava: “quin mal fa, aquesta gent?”. Per altra banda, va haver-hi gent propera que em va animar a ser-hi. El fet és que un cop dins, m’hi vaig sentir molt a gust, de manera que m’hi vaig quedar”.

Lluny de visions folklòriques i caricaturitzants que s’atribueixen a vegades injustament a aquest àmbit, en José Manuel va viure un reviscolament de la seva fe: “Vaig descobrir que m’agradava tenir aquesta visió del món que t’aporta la religió”. Des de llavors, ja no ha deixat de militar a les files d’aquesta entitat. “Quan sóc sota el pas, aguantant-lo, tens un moments molt íntims que et fan pensar en aquesta visió del món que deia. Moments que et fan preguntar-te què hi fas, aquí, què hi pintes. Moments de gran instrospecció personal”. 

En José Manuel, que de professió és mestre, també milita políticament i de fet, actualment, és el portaveu del Partit Popular a nivell de Mataró, el tercer grup del consistori: “Entenc que hi hagi gent per la qual les seves creences i la política no vagin vinculades, però en el meu cas són dues coses que van en paral·lel”.

Allò que li ve al cap quan se li pregunta per com variaria la seva vida si no fos creient és el sentiment d’empatia, de fraternitat, de comunió: “Sentir-me catòlic em fa pensar constantment en els altres i com allò que jo pugui fer els afecta, en positiu o en negatiu”. És una visió fraterna molt pròpia del món de les confraries, que es plasma fins i tot en els gestos: “A la confraria, jo faig dos petons a tots els membres, quan me’ls trobo. I això, a banda d’ells, només ho faig amb la família, òbviament. Però és que clar, a la confraria som com germans!”.

És un convençut no de fer proselitisme però si de no amagar les conviccions catòliques, que no és ben bé el mateix: “No ens hem d’amagar de res. El catolicisme, la fe, ens aporta coses a cadascun de nosaltres però sobretot en pot aportar moltes i de molt positives al món”, afirma en José Manuel.

* Publicat a Foc Nou del mes d'octubre.

Comentaris

Entrades populars