El 'low cost' rescata els Balcans del malson de la guerra

Una corrua de gent espera pujar en un vaixell a la zona portuària de Dubrovnik, bombardejada el 1991 per l'exèrcit iugoslau [veure vídeo]. Foto: À. Ribas.

Avui fa just un mes que ens passejàvem pel vial central de Dubrovnik -una zona emmurallada i convertida en un parc temàtic- tancant un periple per tota la costa adriàtica, des de la italiana Triste fins a aquesta ciutat anomenada "la perla de l'Adriàtic". Un indret que, els darrers dos o tres anys, s'ha convertit en un destí sol·licitadíssim pels turistes catalans i espanyols: només aquest estiu conec mitja dotzena de persones que hi han anat, animats per uns preus relativament barats en els menjars, una bellesa natural força verge i espectacular pel que estem acostumats a casa nostra i sobretot per la connexió aèria constant entre Barcelona i Dubrovnik, en el que es pot denominar un nou pont aeri. I avui, just un mes després de tornar de viatge, s'ha fet pública la voluntat de la Comissió Europea d'admetre Croàcia com a estat membre de la Unió Europea el 2012, d'aquí a tres anys. Era una decisió molt esperada pel govern croat presidit pel moderat Stipe Mesic, que ha anat veient com la somiada ràpida integració al club europeu s'ha convertit en una llarga i dificultosa marxa.

L'aproximació definitiva a la Unió Europea és una excel·lent notícia per a tota la regió balcànica perquè si bé és cert que, des del 2004, la petita i septentrional exiugoslava Eslovènia es va incorporar amb tots els ets i uts al club europeu, l'entrada de Croàcia pot tenir un efecte taca d'oli per a dos dels estats sorgits de l'antiga Iugoslàvia, Bòsnia i Montenegro. Per què? Doncs molt fàcil. Dubrovnik, la ciutat més visitada de Croàcia i amb un aeroport gairebé nou tipus el de Girona, es troba a tan sols uns 25 quilòmetres de la frontera amb Montenegro -un altre paradís turístic- i per altre costat, cap a l'interior, a una hora de Mostar, capital de l'Hercegovina -una de les dues regions geogràfiques que conformen Bòsnia i Hercegovina- que té en el seu espectacular i reconstruït pont d'origen otomà el seu esquer més conegut [veure documental Els Ponts de Mostar]. Aquesta tríada de destinacions turístiques es pot estirar molt fàcilment per tota la costa croata i també a la capital bosniana, Sarajevo, a unes dues hores de Mostar. I en el futur es podria estendre també a Sèrbia, de moment la gran oblidada de tot aquest negoci del low cost que sàviament les autoritats de la zona han promogut.

Per si fos poc, la futura entrada de Croàcia a la Unió Europea ha estat l'excusa idònia per desactivar un conflicte latent entre Eslovènia i Croàcia que, malgrat haver-se aliat per sortir del jou iugoslau a finals dels vuitanta i principis dels noranta, mantenien unes relacions difícils per la necessitat de delimitar una frontera entre els dos països tenint en compte que Eslovènia ha tingut sempre una petita sortida al mar Adriàtic i Croàcia una línia de costa extensíssima. Més endavant, el premi de l'entrada a la Unió Europea podria esdevenir també el salvavides de la integritat territorial de Bòsnia -posada en dubte constantment pels dirigents de la Repúblics Srpska i els croats de la zona d'Hercegovina-, una integritat pactada en els acords de Dayton de 1995 però que no existeix a la pràctica. Al final, com deia el jove mostarià Kamel Ratkusic al documental Els Ponts de Mostar, és la prosperitat econòmica l'únic que permetrà a les noves generacions oblidar-se del fantasma de la guerra i deixar a una banda les suposades i insalvables diferència ètniques. Anar de viatge a la zona, doncs, és una de les millors accions de solidaritat que es poden fer a Europa a hores d'ara, seguint el fantàstic pont aeri humanitari habilitat a mitjans dels noranta per diversos municipis catalans entre els quals van destacar Barcelona i Mataró.