Trobar-se la vocació*

No tothom té perquè saber als tres anys què voldrà ser de gran. No n’hi ha cap necessitat, d’estar predestinat. En molts casos, les persones van escollint camins a base d’intuïcions, per casualitat, sense veure-ho excessivament clar. Però després resulta que aquests camins sí que condueixen a algun lloc i poden arribar a fer molt feliç. És el cas de l’Esther Travé, nascuda a El Prat de Llobregat fa 26 anys, la qual dedica el gruix de les seves hores a l’arqueologia, una ciència que ha anat aprenent a estimar de mica en mica i de la qual es confessa enamorada. Concretament de la història medieval, perquè creu que és en aquesta època –més que en la romana- on es forgen les actuals ciutats i poblacions catalanes, reflexions que ha anat elaborant a cavall entre el despatx on treballa a la Facultat de Geografia i Història de la Universitat de Barcelona i les excavacions que cada estiu du a terme en diverses localitzacions del país i que ara recull en la tesi doctoral que està a punt de presentar. “Podria haver trobat la meva a vocació en una altra cosa, segurament. Però ara ja és diferent: l’arqueologia m’apassiona”.

Doncs amb la fe tres quarts del mateix: l’Esther prové d’una família el pare de la qual és diaca permanent, de manera que ja hi havia un important background familiar en aquest àmbit. Però posteriorment podria haver seguit aquest camí o no, com li passa a tothom. El fet és que, gairebé sense adonar-se’n, s’hi ha trobat, dins l’Església, que si a l’escola de la Sagrada Família de Gavà, a la parròquia de la Mare de Déu de la Mercè de El Prat o amb les Carmelites de la mateixa població: “Va passar allò típic de què falten persones per portar grups de catequesi i em van engrescar a acompanyar-ne un jo”. Ara s’hi sent tant bé que li seria molt difícil desprendre’s de la seva participació en aquest món. “Per a mi ser creient són un conjunt de coses que em fan sentir feliç, que em fan estar contenta, que no vol dir que no tingui dificultats”, raona l’Esther, que ara també és membre de la Comissió Diocesana de Joves del Bisbat de Sant Feliu de Llobregat. Pel que fa a l’Església, a vegades no la fa tan feliç com la vivència de fe, però a vegades si, que carai: “Em fa feliç quan trobo una Església capaç d’estimar el món, d’encarnar-se... en la mesura que és un instrument de bé”.

No naixem predeterminats: som nosaltres qui escollim quin camí fem. Si Déu té algun pla per nosaltres és precisament que l’improvisem i imaginem a partir de les nostres pròpies vivències. L’experiència de l’Esther Travé ho testimonia.

* Publicat a Foc Nou del mes d'octubre.