Petits senyals que ens situen en el cosmos

La parada de castanyes que s'instal·la a la cruïlla del carrer Bonaire amb La Riera, aquest vespre.

Des de fa uns anys hi ha la moda de dir que menjar-se castanyes amb màniga curta és un contrasentit. Que no cap a cap cap cruspir-se el fruit típic de la tardor quan encara no apreta el fred i que per tant s'hauria d'aplaçar aquesta tradició més cap al novembre o al desembre. Bé... Cada cop desconfio més d'aquests rotllos que comencen dient "Això abans no passava" o "Sembla mentida com de boig n'està el temps"... M'agradaria poder agafar el Delorean de Regreso el futuro, fent un repàs tèrmic als vint darrers 12 d'octubre -el dia que arriben els castanyers a Mataró- i poder desmuntar aquests tòpics de pa sucat amb oli que l'estupidesa popular a vegades inventa profetitzant un món cada cop més caòtic i apocalíptic.

A mi m'és ben igual, si fa fred o no, en un dia com avui. M'encanta que arribi i veure de nou com les paradetes de color blau o verd (també hi ha el de la plaça de les Tereses, que no té caseta) s'instal·len als carrers principals de la ciutat i, enmig de les voreres, planten el bidó de ferro on a base de fustes i altres materials inflamables couen aquests saborosos fruits de tardor. Aquestes parades de castanyes trobo que tenen un paral·lelisme claríssim amb les atraccions de la Fira que se celebra cada juny a la ciutat, una instal·lació que no canvia amb el pas dels anys i que és un elogi al cutrerio, parlant clar, orfe de qualsevol voluntat modernitzadora. Però trobo que les parades de xapa blava o verda són un d'aquells petits detalls en el calendari que es repeteixen any rera any i que ens permeten connectar amb el passat, amb els nostres avantpassats i les seves accions quotidianes perquè segur que setanta o vuitanta anys enrere unes parades semblants s'instal·laven si fa no fa als mateixos indrets i oferien també castanyes i moniatos -segurament igual tot de mal cuit- als mataronins, tal com fan ara.

Els castanyers, els abnegats venedors de les castanyes, recorden cada any l'existència de la seva particular espasa de Damòcles: "Uy, cada vez peor, esto... el año que viene lo más probable es que no vengamos, ya... no sale a cuenta". Però mai els crec i faig bé: l'any següent l'home que t'ha dit això davant un micròfon o en una confidència off the record sempre torna a ser-hi, preparant paperines darrera el fogonet de càmping gas i la balança de pesos més del segle XIX que del XXI. Per això cada 12 d'octubre és un dia per sospirar: ha passat un any i la modernitat encara no s'ha imposat definitivament a la tradició, almenys en aquest negociat. I jo que me'n felicito: el dia que ens quedem sense castanyers i les seves menges, el dia que facin efectiva la seva amenaça i ja no em pugui embrutar les mans mentre pelo les castanyes enmig del carrer, em sentiré una mica més desubicat, més perdut, més orfe en un món que necessita de petites referències, de petites seguretats com les castanyes que arriben cada 12 d'octubre per no acabar-nos de perdre del tot. Al final són aquestes petites tradicionals quotidianes els que ens recorden qui som i d'on som.