Impresentables

Un signe, una demostració fefaent, dels temps líquids en què vivim és que tots plegats ens tornem més impresentables. No exactament menys formals, menys educats, que a vegades també. Deia impresentable, és a dir amb dificultats per acomplir allò a què un es compromet prèviament i de fer-ho en els plaços previstos. Me’n queixo però tampoc dic que em sorprengui: de fet és una conseqüència lògica de tot plegat; si no hi ha res segur -ni la parella, ni la feina, ni les inquietuds...- òbviament no ho serà quedar amb una persona.

Així, hem arribat a un moment en què a l'hora de concertar una cita a la teva agenda -això suposant que en tinguis; vist el que explicaré es demostra com el concepte mateix de cita desapareix- cal que t'apuntis la data i hora de la trobada -el lloc tampoc cal, es decideix sobre la marxa- però també una alarma, una nota, el dia abans o potser el mateix matí, si quedes amb poc marge de temps, per fer la trucada de rigor en què es confirma efectivament la cita. Ep, que no vol dir que s’acabi fent, perquè a última hora sempre poden sortir imprevistos o motius d’última hora, com si fóssim tots ministres. Si la trobada s’ha agendat amb molts dies d’antel·lació -cosa que cada cop passa menys-, un parell o tres de dies abans és necessari fer aquest mateix exercici: «Escolta, hem quedat demà passat, oi?». Algú de fa unes quantes dècades ens preguntaria: i per què cal fer aquestes confirmacions com si anéssim a agafar un avió cada minut de la nostra vida? Que no havíeu quedat? Doncs cal fer-ho perquè si el dia abans de la trobada no la confirmes, aquesta simplement deixa d'existir. «Ah, però havíem quedat avui? Segur?». Allò que no es reconfirma no queda com a definitiu. «Vaig pensar que ja ens trucaríem el dia abans per concretar-ho...».

No exagero; segur que molts teniu anècdotes per explicar en aquest sentit. Darrerament he près la decisió d'anunciar a l'interlocutor amb qui quedo que no li recordaré el dia, l'hora i el lloc de la trobada el dia abans de la mateixa; si vol un secretari o una secretària que li porti l'agenda que se’l pagui. És una forma d'exigir compromís amb els compromisos: si quedes amb mi hi quedes i si no et va bé no hi quedes. Però no em diguis que si per oblidar-te’n o per desconvocar-me la cita a última hora. Si no t’ha d’anar bé no quedem i tan amics, però no entrem en aquesta comèdia. Que fa riure de veritat.

Hi ha una altra variant que em deixava respecte la tropa d’impresentables en què ens hem convertit: els que tanquen la prèvia a la cita amb la frase "truquem-nos i acabem-ho de concretar". Malament, quan et diuen això. Significa que ells no et trucaran. I que si vols de veritat quedar amb aquesta persona, li has d’anar al darrera. Ells no ho faran, segur, perquè probablement el que pretenen precisament és comprovar el grau d’interès en dur a terme la trobada. «Truquem-nos» és la fórmula per treure's de sobre la responsabilitat si un dels dos no acaba trucant l’altre. «Ah, vam dir que ens trucaríem, no?», responen quan resulta que el dia de la cita s’ha passat i aquesta no ha tingut lloc. El subtext de la frase, el que es vol dir en realitat, és: «Vam quedar que tu em trucaries, no»?

Doncs no, tu. Quedem dimecres de la setmana que ve a tal hora i a tal lloc. I si no et presentes, tu mateix. Fins la propera cita.