Impresentables

Un signe, una demostració fefaent, dels temps líquids en què vivim és que tots plegats ens tornem més impresentables. No exactament menys formals, menys educats, que a vegades també. Deia impresentable, és a dir amb dificultats per acomplir allò a què un es compromet prèviament i de fer-ho en els plaços previstos. Me’n queixo però tampoc dic que em sorprengui: de fet és una conseqüència lògica de tot plegat; si no hi ha res segur -ni la parella, ni la feina, ni les inquietuds...- òbviament no ho serà quedar amb una persona.

Així, hem arribat a un moment en què a l'hora de concertar una cita a la teva agenda -això suposant que en tinguis; vist el que explicaré es demostra com el concepte mateix de cita desapareix- cal que t'apuntis la data i hora de la trobada -el lloc tampoc cal, es decideix sobre la marxa- però també una alarma, una nota, el dia abans o potser el mateix matí, si quedes amb poc marge de temps, per fer la trucada de rigor en què es confirma efectivament la cita. Ep, que no vol dir que s’acabi fent, perquè a última hora sempre poden sortir imprevistos o motius d’última hora, com si fóssim tots ministres. Si la trobada s’ha agendat amb molts dies d’antel·lació -cosa que cada cop passa menys-, un parell o tres de dies abans és necessari fer aquest mateix exercici: «Escolta, hem quedat demà passat, oi?». Algú de fa unes quantes dècades ens preguntaria: i per què cal fer aquestes confirmacions com si anéssim a agafar un avió cada minut de la nostra vida? Que no havíeu quedat? Doncs cal fer-ho perquè si el dia abans de la trobada no la confirmes, aquesta simplement deixa d'existir. «Ah, però havíem quedat avui? Segur?». Allò que no es reconfirma no queda com a definitiu. «Vaig pensar que ja ens trucaríem el dia abans per concretar-ho...».

No exagero; segur que molts teniu anècdotes per explicar en aquest sentit. Darrerament he près la decisió d'anunciar a l'interlocutor amb qui quedo que no li recordaré el dia, l'hora i el lloc de la trobada el dia abans de la mateixa; si vol un secretari o una secretària que li porti l'agenda que se’l pagui. És una forma d'exigir compromís amb els compromisos: si quedes amb mi hi quedes i si no et va bé no hi quedes. Però no em diguis que si per oblidar-te’n o per desconvocar-me la cita a última hora. Si no t’ha d’anar bé no quedem i tan amics, però no entrem en aquesta comèdia. Que fa riure de veritat.

Hi ha una altra variant que em deixava respecte la tropa d’impresentables en què ens hem convertit: els que tanquen la prèvia a la cita amb la frase "truquem-nos i acabem-ho de concretar". Malament, quan et diuen això. Significa que ells no et trucaran. I que si vols de veritat quedar amb aquesta persona, li has d’anar al darrera. Ells no ho faran, segur, perquè probablement el que pretenen precisament és comprovar el grau d’interès en dur a terme la trobada. «Truquem-nos» és la fórmula per treure's de sobre la responsabilitat si un dels dos no acaba trucant l’altre. «Ah, vam dir que ens trucaríem, no?», responen quan resulta que el dia de la cita s’ha passat i aquesta no ha tingut lloc. El subtext de la frase, el que es vol dir en realitat, és: «Vam quedar que tu em trucaries, no»?

Doncs no, tu. Quedem dimecres de la setmana que ve a tal hora i a tal lloc. I si no et presentes, tu mateix. Fins la propera cita.

Comentaris

Anònim ha dit…
Ok, Joan, em dono per al·ludida...
Joan Salicru ha dit…
Bé, hauríem de veure qui ets i llavors sabríem si el post pot anar per persones com tu...
En realitat no pensava en ningú en concret en escriure'l...
joan
Anònim ha dit…
La Marina! (em vaig oblidar de signar)
Unknown ha dit…
Comparteixo la visió del neguit que pot crear a vegades aquest "sí però no" de quedar sense concretar però jo diria que la realitat que descrius es pot interpretar tb en positiu, avui en dia segurament la gent es mou en molts més entorns que fa uns anys on els amics eren uns de ben determinats. Ara es combinen els amics de sempre amb els de la feina, els que has conegut passant etapes fora, els etc...i no sempre, encara que les nostres agendes no siguin de ministres, és fàcil tancar les trobades amb facilitat! a més a més jo cada vegada trobo més positiu el valor de la improvització i del factor sorpresa! No ens coneixem, he arribat aquí pq tenim amics en comú...qui sap, potser un dia se'ns creuen els camins i ho podem discutir!;) en tot cas el teu blog em sembla força interessant!
Joan Salicru ha dit…
elna,
efectivament l'article està escrit amb molta contundència però no deixa de ser una petita 'boutade', un 'divertimento' davant aquestes situacions que es produeixen. Efectivament, tal com dius, també hi pot haver molta creativitat en la improvització.
Ets molt benvinguda al bloc "Coses meves".
un petó.
joan

Entrades populars