Amb la primavera... nous espais, noves vides

Tornar a casa per enfilar la recta definitiva de la vida autònoma. Quina paradoxa: a vegades cal tornar a l'origen per explorar el futur. No ho dic per fer literatura, és que ho he vist clar aquesta tarda. Sense voluntat explícita de tornar a casa, és el que acaba de fer, li ha sortit així. Ha ocupat l'habitació on va dormir fins l'arribada de l'adolescència i hi ha instal·lat les seves eines de joiera. Ni l'habitació dels seus pares ni la del seu germà petit, la seva. Des d'allà, des de dins seu, d'alguna manera, amplia i consolida a partir d'ara el seu projecte vital. És lògic, si t'hi mires bé, perquè és només des de dins nostre, buscant en el nostre interior, que podem arribar a crear, expressar allò que tenim, que ens cou, ens rebel·la i ens fa diferents dels altres: molt poc diferents, si voleu, molt subtilment diferents, però diferents al cap i a la fi. Quines lliçons que ens dóna la vida, sense voler-ho.

Ja ha arribat la primavera, una primavera que ens ocupem d'intuir cada any i jugar a veure qui la nota abans dels dos. "Ja he sentit l'olor de primavera, Joan!", m'acostuma a dir via SMS, correu electrònic o de viva veu; tot val. Doncs amb aquesta primavera, aquesta meravellosa primavera de 2010 que comencem a gaudir aquesta setmana, arriba per a ella un nou temps, una nova vida que ves a saber on la conduirà. A hores d'ara el que tinc per segur és que el sol es deu haver esvaït ja al nou estudi i ella deu ocupar la cadira vermella de la foto: anar dibuixant, dissenyant, tallant i decorant les seves peces. Ja ho saps: tenim la immensa sort de saber què volem fer a la vida. I tant tu com jo en donem gràcies.