El meu avi va anar a Cuba*

Era el germà del meu besavi, però podria haver estat qualsevol altre membre de la família, perquè en aquella època, finals del segle XIX i principis del XX, marxar a Cuba a fer les Amèriques era un projecte de vida habitual si les coses anaven mal dades. I és clar, els descendents del germà del meu besavi viuen encara allà, a l'Havana o a Bayamo, a nou hores en bus de la capital. Hi penso aquests dies en què, per primera vegada en uns quants anys, Cuba viu protestes contra el seu règim polític que nega llibertats tan essencials com la d’expressió o la de premsa. Els meus parents no estan posats en política -això allà està més aviat poc recomanat, els sona?- però viuen com qualsevol altre cubà els rigors de la dictadura dels germans Castro. A la casa del Vedado de l'Havana, en Manuel em va ensenyar un dia una diminuta llibreta on hi havia apuntats una llista de productes, com una mena de vals. "Això és la cartilla de racionament", em va explicar sense immutar-se. Amb allò no en tenien prou per arribar a finals de mes, mai. De metge si que en tenien, però les medecines que els receptava s'havien de pagar totes trinco trinco. En aquell mateix viatge de fa quatre anys, vaig compartir una nit de pluja a Trinidad, una preciosa ciutat de la illa, amb una llavors diputada d'Izquierda Unida que havia anat a veure "els logros de la Revolución" i que bé que funcionava tot plegat. Cadascú té la potestat de fixar-se en el que vulgui. De fet, el turisme polític és un clàssic dels catalans que viatgen a l'antiga colònia, que pretenen veure de prop el somni fet realitat, “l’altre món possible” però que vist des d’allà ningú desitjaria habitar. Ja se sap: no hi ha més cec que el que no vol veure. Jo amb el que penso, sobretot, és amb els descendents del germà del meu besavi i amb què no hagin de patir per si tindran plat a taula. Perquè, com és obvi, jo podria estar ara on són ells passant penúries i ells instal·lats en el nostre comodíssim Mataró.

* Article publicat al diari El Punt.