Això de què gravin una sèrie al costat de casa -literalment, em trobo l'equip de rodatge cada dos per tres molt a prop d'on visc- fa gràcia. Però si a més no es tracta d'un culebrot de pa sucat amb oli com El cor de la ciutat sinó d'un dramàtic d'alta qualitat com La Riera –excel·lents diàlegs, argument, realització i treball actoral- la veritat és que un se sent afortunat: les sèries de TV3 han trigat molt a fixar-se en el Maresme però ara que ho han fet la televisió pública ha organitzat un desplegament impensable quinze anys enrere. No tot em plau, tampoc: se'm fa indigerible que la Capella del Sagrament de Santa Maria sigui l'església de Sant Climent, que facin veure que Ca l'Uri de La Rambla és un restaurant -de Madrid!- o que constantment els protagonistes diguin que se n'aniran a fer el que sigui a Mataró... quan estan actuant en una localització de la pròpia ciutat. Però dit això, que ens ensenyin aquest Maresme tan modern i estilitzat, que fa tanta patxoca, gairebé fa venir ganes de viure-hi o almenys d'anar-hi d'excursió un parell de dies... fins i tot als que ja hi vivim. Qui ho deia que la realitat supera la ficció? En aquest cas és ben bé al revés: el que veiem en pantalla és molt millor que el Maresme en si, un territori desvertebrat, més aviat lletjot i massificat, amb alguns paratges bellíssims però que passen desaparcebuts davant tanta urbanització. Potser aquesta és la gràcia, que la sèrie ensenya només allò que de bonic tenim i amaga les nostres misèries: gràcies a La Riera encara farem creure a la resta de catalans que el Maresme és la Califòrnia catalana, per allò del sol i la qualitat de vida. Potser fins i tot el serial obrarà un miracle i farà que els maresmencs ens en sentim una mica, de maresmencs, igual que els osonencs se senten d'Osona o els garrotxins de la Garrotxa. Bé, això potser si que és demanar massa...
* Article publicat ahir al diari El Punt.
Comentaris