La Nit de la Solidaritat parlarà enguany de com afecta la crisi als països en desenvolupament

La Nit de la Solidaritat és una cita cabdal en el panorama solidari mataroní. Des de fa més d'una dècada ha rebut les visites de grans personalitats com Federico Mayor Zaragoza, Sami Nair, Frei Betto [entrevista a Valors, "La fam és la única causa de mort que fa distinció de classes"], Bernard Cassen o l'any passat Jovan Divjak, el general serbi que va defensar Sarajevo dins l'exèrcit bosnià multiètnic [Capgros.com: "A Bòsnia no hi ha ni guerra ni pau"]. Divjak va ser el protagonista d'una nit molt especial per als qui estrenàvem, en una versió resumida de set minuts, el documental Els Ponts de Mostar enregistrat dos anys abans a la capital d'Hercegovina [més tard es va estrenar de forma completa]. Enguany la Nit de la Solidaritat -15 de maig, vuit del vespre, Foment Mataroní- la protagonitzarà Francisco “Chico” Whitaker, brasiler, secretari executiu de la Comissió de Brasil de Justícia i Pau i membre del Comitè d’Organització del Fòrum Social Mundial. Whitaker, un dels personatges de l'altermundisme més coneguts, impartirà una conferènci tractant una temàtica ben interessant, Com afectarà la crisi als països del Tercer Món. En moments de recessió econòmica molts a casa nostra ho estan passant malament i també als països del Sud, però és que resulta que per a aquests l'experiències és penosa: ara que alguns d'ells començaven a remuntar, poden tornar a caure a terra. Nosaltres ens en sortirem de la crisi, a ells els serà encara més difícils.

L'alegria de Tortell Poltrona: 35 anys i endavant

"El meu humil objectiu és intentar transmetre alegria, fer entrar als nens i nenes, als adults, a tothom, en un estat en què s'oblidin de tot. L'alegria hauria de ser per ells un estat vital; una manera de ser que anés molt més enllà de veure les coses de forma positiva. En definitiva, el meu objectiu és fer servir la por per generar dosis d'alegria". D'aquesta manera responia Jaume Mateu, "Tortell Poltrona", al nostre company Toni Rodon en una entrevista ["L'alegria és
l'únic antídot per superar la por"] duta a terme el juliol de 2007. Ara el pallasso de Sant Esteve de Palautordera és notícia perquè arriba als 35 anys d'ofici i perquè ho celebra, com no podia ser d'altra manera, ensenyant el seu art, amb un nou espectacle, 35 anys fent el pallasso. Vinculat en els seus inicis a l'escola Anxaneta de Mataró, Tortell Poltrona ha passat diverses vegades per la capital del Maresme els darrers anys (els anys 2003 i 2006), on és molt estimat. Les reflexions que feia en aquest número de la revista Valors de fa gairebé dos anys segueixen sent avui, en temps de crisi econòmica, més pertinents que mai.

Amb un somriure als llavis*

“A mi el grup de revisió de vida m’ha ajudat molt sempre, sobretot en les situacions dures amb què la vida t’enfronta. Quan va néixer el meu fill i vaig deixar-hi d’anar un temps, ho vaig trobar molt a faltar”. Són paraules de Conchi Yáñez, mataronina de 44 anys, en relació al seguit de persones amb qui es troba de forma periòdica per posar en comú vivències, neguits i preguntes que se susciten en el dia a dia. De fet és la més veterana del grup, la única que es manté des de que aquest va arrencar, el 1981. “A priori no hi ha cap diferència amb qualsevol altre grup d’amics amb qui et puguis trobar, però òbviament no som només això. Ens diferencia tenir l’Evangeli com a prisma amb el qual observem les nostres vides. I també que tenim un grau de confiança molt alt”, comenta. El funcionament habitual d’una trobada d’aquestes característiques, que fan quinzenalment, és molt senzill: “Cadascú exposa un tema que el preocupa, que l’ha fet rumiar i llavors els altres donen el seu parer. La persona que fa de consiliari, de guia, del grup, ho enllaça amb les reflexions de l’Evangeli que vénen al cas en cada situació. I finalment ens proposem actuar davant la qüestió”. Per la Conchi, altres accions que alguns entendrien rutines com assistir a l’eucaristia o la pregària són fets quotidians inserits en una forma d’entendre la vida que la fa sentir més confiada: “Anar a missa per a mi és una estona de reflexió, de mirar-se interiorment, de pensar en les coses que podria millorar i les que crec que ja faig bé. Em dóna forces per tota la setmana”. Aquesta farmacèutica de professió es va criar en una família creient del barri de Cerdanyola i la proposta –quan era adolescent- de formar part d’aquest grup de revisió de vida vinculat llavors a la parròquia de Santa Maria –després a JOC-JOBAC i finalment a l’ACO- li va anar com anell al dit per aprofundir i viure de forma més espontània la seva fe: “A casa era més la fe teòrica; en canvi amb aquell grup de joves, amb les sortides que fèiem, era la part pràctica”. Una creença, explica, que la fa despertar cada dia donant gràcies a Déu: “Quan obro els ulls dono gràcies per poder gaudir d’un dia més i penso en la sort que tinc de poder viure’l”, afirma orgullosa amb un somriure als llavis.

* Publicat a Foc Nou del mes d'abril.

Escoltar Gaspar Hernàndez | El DDM fa sis mesos

Gaspar Hernàndez [web] s'ha convertit en un autor mediàtic aquest Sant Jordi després del gran èxit obtingut amb la publicació de El silenci. Hernàndez institucionalitza d'aquesta manera el perfil de periodista profund que ha anat desenvolupant els darrers anys, fruit d'un procés personal, i que ha exibit primer a Una nit a la terra i actualment a L'ofici de viure, els vespres a Catalunya Ràdio. El mes d'octubre de 2007 Hernàndez era el protagonista d'un número de Valors dedicat a escoltar, una actitud de la qual ell fa gala, i a fe que no és fàcil per a un comunicador situar-se en aquesta posició teòricament passiva ["La societat cada cop sent més però escolta menys"].

Per cert, en relació a Valors, demà al vespre a les vuit, a la sala d'actes del carrer Santa Teresa, tindrà lloc el darrer acte de l'homenatge a les causes de Pere Casaldàliga organitzat conjuntament entre l'associació cultural Valors, Justícia i Pau del Maresme, Cristianisme Segle XXI i la coral Primavera per la Pau. Serà amb una conferència d'Antonio Canuto titulada L'Església d'en Pere Casaldàliga-experiències viscudes, en un format habitual d'una de les entitats convocants, Cristianisme Segle XXI. D'altra banda, fins el dia 29 segueix oberta la mostra Pere Casaldàliga: una veu compromesa a la biblioteca Pompeu Fabra, que anteriorment havia passat per 23 poblacions catalanes els dos darrers anys.

El DDM ja fa mig any que funciona
El Diaridelamusica.com, el projecte multimèdia d'actualitat musical de la comarca iniciativa de Clack Produccions, compleix aquest mes d'abril mig any de funcionament, després de la primera emissió del programa de televisió que porta aquest nom el passat mes d'octubre a Maresme Digital Televisió. A Mataró Ràdio, la versió radiofònica d'aquest espai funcionava ja des de setembre de 2007, mentre que el portal web Diaridelamusica.com va posar-se en marxa oficialment el setembre de 2008. En aquest mig any destaquen la trentena de concerts que s'han cobert in situ i les més d'una trentena d'entrevistes que s'han fet als grups de la comarca.

'Cataluña-Espanya': bones intencions... que no arriben enlloc

Precedida d'una espectacular campanya publicitària i amb el suport entusiasta del Departament de Vicepresidència de la Generalitat (malgrat l'únic candidat de les europees que apareix és el convergent Ramon Tremosa i no pas el republicà Oriol Junqueras), ha arribat a algunes pantalles del país Cataluña-Espanya, un intent d'aplicar a la realitat catalana el model cinematogràfic de La pelota vasca, el polèmic film de Julio Medem en què aquest intentava generar un diàleg entre tots els actors del conflicte basc. Malgrat que cal subratllar un gran esforç per fer didàctiques unes temàtiques molt complexes i que es poden abordar des de molts punts de vista sense caure en el reduccionisme d'uns ni en la demagògia dels altres, el principal llast del film és que no queda massa clar on vol arribar. A La pelota vasca de Medem s'hi explicitava la necessitat d'obrir un diàleg entre les parts -que el film ja duia a terme- per tal d'arribar a una solució pacífica al conflicte, incloent-hi la necessitat de parlar amb el món de Batauna (de fet escenificava una mena d'inici de procés de pau, que després va néixer i va resultar infructuós). A Cataluña-Espanya, en canvi, no s'acabava d'entendre quin és el motiu del documental, de què parla; de la necessitat de separar-se d'Espanya? de la necessitat d'explicar-nos a Espanya perquè ens entenguin i no haver de separar-nos d'Espanya? de la necessitat de parlar de nosaltres mateixos i preguntar-nos què som? No és que sigui Cataluña-Espanya sigui una ocasió perduda, al contrari, però si que era d'esperar una mica més d'intenció en la mirada de l'autora, un missatge una mica més elaborat, una tesi amb la qual sortir del cinema. Interessant, doncs, perquè hi ha nuls precedents de pel·lícules d'aquest tipus a casa nostra però com diem a Mataró "no n'hi ha prou".

Joan Miquel Oliver passa amb nota l'examen en solitari*

Els ponts d'Albert Solé

Demà divendres, si encara no heu tingut l'oportunitat de veure'l, La2 emet el documental Bucarest, la memòria perduda, obra d'Albert Solé, i que darrerament va guanyar el Goya al millor documental. Un treball absolutament recomanable, necessari, gairebé diria, que fa posar la pell de gallina literalment i que permet fer diverses coses: recordar el període de la Transició des del punt de vista antifranquista, conscienciar-se una mica més sobre el mal d'Alzheimer, reflexionar sobre l'efecte profund de l'acció política en les persones, en com les pot arribar a desgavellar... També un exercici de la "generació democràcia" amb la dels nostres pares, els que van lluitar per aconseguir-la, un reconeixement, un pont entre ells i nosaltres.

Justament quan feia poc que s'havia estrenat el documental, vam entrar en contacte amb el propi Albert Solé perquè ell, de fet, és el causant de la història que va originar el documental Els Ponts de Mostar, produït per Jordi Aliberas, Edin Kapic, Ariadna Vázquez i un servidor. Fent tasques de cooperació internacional, el 1995 a la capital d'Hercegovina, Solé va conèixer la llavors regidora d'Igualtat i Solidaritat Consol Prados, amb qui se li va ocórrer organitzar un viatge d'estiu -el primer després de la guerra- per a una trentena de joves musulmans i croats d'aquella ciutat. Aquí a sota podeu visionar l'entrevista que li vam fer per a l'edició en DVD de Els Ponts de Mostar.



Mira la part 2 de l'entrevista.

L'ocàs de la civilitació

No pot ser. És aburd. No té sentit. Tenint en compte que no es tracta de manifestar-se en favor de cap causa concreta, anar disposats un rera l'altre -cent, mil, deu mil, cinquanta mil vehicles-durant quilòmetres i quilòmetres, engega i para, para i engega, es pot afirma que és un autèntic fenomen de demència civil, no senil. Un autèntic escàndol en el món de la raó, en la societat del coneixent, de la sofistificació... tot un seguit de paradigmes que se suposa són els que ens governen cada cop més. Els embussos de trànsit demostren el col·lapse -l'embús mental- de la nostra forma de viure.

En anglès en diuen traffic jam, d'aquest fenomen, un concepte que a nosaltres ens remet una mica al que se'n diu una jam session, una trobada espontània, informal, de músics, sense ordre ni concert que es dóna en circumstàncies excepcionals, quan el bon rotllo presideix la relació entre ells. Doncs bé, ja pots, ja, posar la ràdio, escoltar música, cantar i ballar dalt del cotxe, explicar-se acudits batalletes o tenir converses profundes, dins una traffic jam... però al final, al cap de seixanta minuts en aquesta cua permanent la inclinació natural és apagar el cotxe, sortir-ne i anar-te'n caminant, a peu, pels carrers adjacents. Segur que arribes abans a la destinació.

Demà anirem en autobús.

D'aquí un mes: II Jornada Valors. El nostre interior. Duch-Puigverd-De Ahumada-Luri-Rivière

Video promocional de les Jornades "El nostre interior" from Clack Produccions - Clack.ws on Vimeo

El creador àudiovisual Eloi Aymerich signa el vídeo promocional de la II Jornada Valors i Compromís titulada "El nostre interior", que es durà a terme el proper 23 de maig, dissabte, a la Sala Cabañes de Mataró. La jornada compta amb un cartell de luxe: els escriptors Laia de Ahumada, Antoni Puigverd i Margarita Rivière i els filòsofs Lluís Duch [article La modernitat i el temps al número sobre la lentitud a Valors] i Gregorio Luri [article Diàleg: la paraula i el gest al número de març de Valors]. Podeu trobar-ne més informació a la pàgina web de la revista.

Finalment, 'Baltasar Porcel i els ressons de la Mediterrània'

El meu amic, soci, company de viatge i mil altres coses Eloi Aymerich va dirigir el 2004, com a projecte de final de carrera, un documental sobre la vida i l'obra de l'escriptor Baltasar Porcel que dia per nom Baltasar Porcel, ressons de la Mediterrània. Des d'aquell 2004, amb l'Eloi, ens hem trobat imagino que com a mínim unes mil vegades i no sé perquè però mai havíem trobat el moment de visionar-lo junts. Sospito que era perquè ell, com a obra primerenca que és, no se'n sentia massa satisfet; cada vegada que jo l'apretava per veure-ho buscava una excusa.

Avui, cinc anys després, he pogut gaudir del documental i la veritat és que, tot i no tenir una mirada d'autor, una tesi a desenvolupar, es pot afirmar sense cap menda de dubte que Baltasar Porcel, ressons de la Mediterrània és un bon retrat, una bona presentació de l'escriptor mallorquí. D'una factura visual notable, m'atreviria a dir. El treball s'ha projectat a l'Espai Mallorca del carrer del Carme de Barcelona dins els actes que impulsa el Consell de Mallorca de reconeixement a la tasca de Porcel. En el vídeo que podeu veure sobre aquestes línies l'Eloi ha explicat, davant el propi Porcel, quin va ser el procés de creació del documental, de 28 minuts de durada, enregistrat en el moment en què s'estava a punt de publicar Olympia a Mitjanit.

Després d'aquest documental literari l'Eloi Aymerich, en el marc de la productora que tenim a mitges (Clack Produccions, veure web), ha dirigit altres treballs sobre l'escola Anxaneta i darrerament sobre el quarantè aniversari de Càritas Interparroquial de Mataró (veure'n un fragment).

Diaridelamusica.com: Los secretos*


Tal i com era d’esperar, Los Secretos van reunir divendres a la sala Privat de Mataró una munió d’admiradors amb ganes de recordar temes clàssics del pop espanyol de les darreres dècades. El grup, un dels referents de la movida madrileña, celebra els seus trenta anys d’història amb una gira íntima de concerts a teatres i locals, que ha de servir d’escalfament per la gira d’estiu a grans espais. (...)

* Llegeix la crònica sencera de Rita Villà a diaridelamusica.com.

La ruta del sol

"Anem per on vulguis, però anem pel sol". Aquesta era la instrucció i a aquestes alçades no cal discutir-les, aquestes instruccions, a més de què ja m'estava bé. Doncs hem enfilat carrer Sant Benet enllà, hem trencat pel carrer de Cuba i ens hem endinsat en el batibull humà que suposa el mercat un dissabte al matí. Apassionant. Fins aquí tenim sol. Pugem per la rampa a l'interior del mercat i certificar que les millores introduïdes per la reforma són del seu agrat. Assenteix. "Ai Maria, que contenta de veure't!", diu una. "La trobem molt a faltar!", salta l'altra. És una dona popular, la gent se l'estima. "Fa fred, sortim". Doncs com que a dintre efectivament la temperatura és més baixa que a l'exterior, tornem a recuperar el sol per a nosaltres. Carrer d'en Palmerola, ensumar escaroles, enciams i tomàquets que sobresurten de les parades i entren en competència amb la nostra cadira. Arribem a la plaça de les Tereses, plaça ben càlida, i després ens endinsem pel carrer Santa Teresa fins la plaça de Santa Anna, que presenta un aspecte excel·lent: famílies fent l'aperitiu, gent gran que passeja, parades i activitats humanitàries... Des d'allà tenim una disjuntiva clara: o fem via pel carrer Barcelona i després seguim el camí de les quatre places -Santa Maria, Gran, Xica i Peixateria- o pugem directament per La Riera. Tot i que apunto la possibilitar de passar fred, ens obrim pas pel carrer Barcelona albirant ja el sol que retrobarem al final del carrer. A mig camí, però, s'imposa el seny i girem cua, cap al nervi central de la ciutat. "Fixa't que hi ha una zona d'ombra i una zona de sol. Anem pel sol". Doncs si, és veritat, els pisos de la banda gironina de La Riera tapen ben bé la meitat del vial, de manera que l'astre rei només enlluerna una prima filera a tocar de la banda tarragonina. I així anem fent, buscant el sol solet i ensumant ja la flaire d'un nou Sant Jordi que s'apropa.

Paradoxes a la platja de Haifa

La platja de Haifa, a Israel.

Si, mentalment, era capaç d'abstreure'm de l'escena, contemplant el que veia davant meu, podia fer creure al meu cap que érem a Mataró o qualsevol altra platja catalana, mediterrània, fins i tot. La sorra, molt semblant a la nostra, cadires de plàstic per estarrejar-se al sol, ombrel·les i xiringuitos per comprar-se gelats o veure's una coca-cola. Un paisatge plàcid, estiuenc, ben agradable. Però hi havia alguna cosa, en tot allò, que no lligava, que no anava. Es percebia, molt subtilment, un ambient estrany, d'intranquil·litat, d'alerta constant; "mengem un gelat i disfrutem de l'aigua i el bon temps ara que podem, potser d'aquí un segon, un minut, un dia... ja no podrem", es podia llegir a les ments dels nostres companys de remullada. Tots vestits a l'europea, amb luxoses ulleres de sol i untats amb les habituals cremes anticremades.

No era l'única símptoma d'anormalitat. Una estona abans, en el bus que ens portava de Jerusalem a Haifa -la única ciutat estrictament de l'estat israelià que vam visitar, en aquell viatge- hi havia alta presència de soldats que, des de la capital oficial, se n'anaven a passar el dia a aquesta ciutat costanera, una mena de Lloret per a ells. Soldats amb la seva arma penjant de l'espatlla, com qui porta una bossa d'esport. Tan abans d'entrar com abans de sortir del vehicle el repàs a què et sotmetien els responsables de seguretat de la companyia d'autobusos eren exhaustius; fets amb quotidianitat però inusualment intensos per a nosaltres.

Tot això pensava aquesta tarda veient La sal de este mar, de Ammemarie Jacir, una roadmovie excessivament llarga produïda per diversos països -entre els quals Catalunya via Mediapro de Jaume Roures- que retrata les peripècies d'una palestina nascuda a Brooklyn que vol conèixer el seu país i un jove de Ramallah que vol sortir-ne, d'aquest mateix país. Quan, a tres quartes part de la pel·lícula, arriben a tocar el mar, a Tel Aviv (per ells Yaffo), traspassa la pantalla aquesta sensació de què parlava al principi: hem vist el mar i és meravellós, però de què serveix tenir-lo davant, remullar-s'hi, si resulta impossible viure amb normalitat -per uns i altres- quan n'has de sortir?

Segueix l'homenatge a Casaldàliga: 'Las causas que dan sentido a su vida' i la Cantata de la Terra Sense Mal

Aspecte de la zona central de la llibreria Robafaves, aquest vespre, durant l'acte de presentació de 'Pedro Casaldàliga: Las causa que dan sentido a su vida'.

Aquesta setmana, just passada la Setmana Santa i la Pasqua, segueixen els actes que un grup d'entitats mataronines duen a terme en homenatge a Pere Casaldàliga, entre les quals l'associació cultural Valors que edita la revista homònima. Avui dijous, a partir de les set de la tarda, ha tingut lloc a la llibreria Robafaves (C/ Nou, 9), tindrà lloc la presentació del llibre Pedro Casaldàliga: Las causa que dan sentido a su vida. Retrato de una personalidad, a càrrec de Eduardo Lallana, llibre del qual és autor junt amb Benjamin Forcano, capellà i teòleg, el qual havia de ser a Mataró però que finalment ha hagut d'excusar la seva presència. Avui El Periódico de Catalunya publica una magnífica entrevista al propi Lallana [Eduardo Lallana: "Pere Casaldàliga confia en l'ADN diví de la humanitat"]. A Lallana l'han acompanyat durant l'acte José Maria Concepción, col·laborador també de Pere Casaldàliga, i Montse Ponsa.

Demà divendres dia 17, a 2/4 de deu del vespre al Foment Mataroní (C/ Nou, 11), reestrena de la Cantata de la Terra sense Mal, amb la Coral Primavera per la Pau. L'acte comptarà amb l'assistència de Francesc Escribano, periodista i autor de llibre Descalç sobre la terra vermella (llegir article a Valors del mes d'Abril, El cel a la terra). D'altra banda, segueix oberta la mostra Pere Casaldàliga: una veu compromesa, que estarà instal•lada al vestíbul de la biblioteca Pompeu Fabra fins el 29 d'abril després d'haver passat per 23 poblacions catalanes en els dos darrers anys. Els actes d'homenatge a Pere Casaldàliga els convoquen conjuntament l'associació cultural Valors, Justícia i Pau del Maresme, Grup Tercer Món i Primavera per la Pau.

· Enllaç a l'edició setmanal de Tribuna Maresme, on em publiquen un article de la mateixa temàtica (pàgina 9).
· Llegeix la crònica del primer acte de l'homenatge a Casaldàliga clicant aquí.

La història del jove Ibrahim

Foto: Romuald Gallofré.

El juliol de 2006, per suggerència d'en Xavier Manté, vaig entrevistar un jove senegalès de nom Ibrahim, que havia arribat a Mataró feia quatre mesos, per al diari digital capgros.com i la revista Capgròs [Ibrahim o la història d'un jove senegalès qualsevol]. La seva història era frepant, com moltes de les protagonitzades per homes que fugen del seu país com sigui i sense saber si podran aconseguir el seu objectiu. L'article començava així. "Podria ser la història de qualsevol immigrant però en aquest cas l'explica Ibrahim, un jove senegalès de 25 anys arribat a Mataró ara fa quatre mesos després d'un llarguíssim viatge de set anys des de la seva Cassamance natal. El protagonista d'aquesta història estudiava dret a la capital, Dakar, però a casa seva no tenien diners per seguir-li pagant la carrera i va decidir emprendre el vol cap a la somiada Europa, deixant enrera pares, dos germans i dues germanes (...)".

Doncs avui l'he tornat a veure i a conversar-hi. A través de la ràdio em buscava perquè li fes un certificat conforme li vaig fer aquella entrevista; creu que això el pot ajudar a l'hora de trobar feina. Ara es veu que treballa il·legalment en una fàbrica tèxtil de Rocafonda, però que l'amo no el vol contractar per evitar-se pagar la Seguretat Social. I com que ell necessita com sigui els diners per poder subsistir, s'hi avé. Però és clar, si no té contracte no pot tenir permís de residència i si no té permís de residència significa que viu d'il·legal a casa nostra... El seu cas segueix sent un exemple de tants d'altres: viu amb mitja dotzena de compatriotes en un pis de la Ronda Cerdanya, a Cerdanyola.

M'ha somrigut, com em va somriure aquell dia a tort i a dret, ens hem estrenyut les mans i ens hem dit adéu. Que tinguis sort.

La importància dels moments forts*

A Albert Aixalà, que aquest octubre ha bufat 27 espelmes, l’experiència acumulada fins ara, que comença a veure de prop la tercera dècada de la seva vida, li ha servit pera donar-se que tant individualment com col·lectiva necessitem de moments forts, experiències de xoc que serveix per fer un “reset” i reprogramar la nostra existència, tornar a néixer de nou. En el seu cas, el “Big Bang” que va marcar-li un abans i un després va ser un recés en una casa al Vallès el gener de 1998, convocat per un grup de revisió de vida de la parròquia a on ha estat vinculat des de petit, Sant Medir de Sants: “De cop i volta totes les peces de la meva vida que no encaixaven ho van fer, tot va prendre sentit”, relata. Aixalà, que estava vinculat a la parròquia a partir del grup de teatre, aquells dies estava assajant Els Pastorets i justament el fet de no acabar de creure l’inquietava a l’hora d’abordar una obra religiosa: “Clar que no ho fas bé, si no t’ho creus!”, es deia a si mateix. Quan va tornar del recés, el diumenge, va anar directament a la sessió d’aquell dia al cuquetó teatre de la parròquia: “Aquells Pastorets ja van ser absolutament diferents”, apunta. Aquesta sensació es va repetir just després representant La ferida lluminosa, un drama religiós de Josep Maria de Sagarra escrit als anys cinquanta.

A partir d’aquest moment i durant un període de cinc anys, l’Albert va viure la fe d’una forma molt profunda, modificant la forma en què havia viscut fins llavors. Aquesta vivència religiosa la va anar traduint en acció sindical, social i política ben aviat, participant al sindicat d’estudiants a l’institut, a les tancades d’immigrants o a la campanya Maragall de 1999. Gràcies a això darrer i a la seva feina en l’àmbit del socialisme català, Aixalà és ara el director de la Fundació Rafael Campalans, el “think tank” (laboratori d’idees, en anglès) del PSC. “Sense la fe hagués tingut molta menys constància i consistència, el meu compromís. Ha estat una base a partir de la qual construir”, apunta.

Ara admet que es troba en un moment d’allunyament tant de l’Església com de la pròpia fe i mentre llegeix Por qué soy cristiano? del filòsof José Antonio Marina espera que torni a haver-hi un moment fort a la seva vida que l’ajudi a tornar a posar en ordre el trenclaclosques que sovint és la vida.

* Publicat a Foc Nou el novembre de 2006.

'La teta asustada' o les conseqüències profundes de la guerra

Molt pocs dies després de saber-se que l'expresident peruà (1990-2000) Alberto Fujimori acabarà molt probablement els seus dies a la presó i de tenir lloc un nou atemptat de la guerrilla maoista Sendero Luminoso al centre del país, oportunitat d'or avui per veure al Monumental de Mataró La teta asustada, pel·lícula [web] de Claudia Llosa finançada molt principalment amb capital català. El film parla d'una mena de temàtiques que m'interessen sobremanera: què passa amb els que han patit una guerra després de la guerra (d'això anava el documental Els Ponts de Mostar...). Quantes generacions han de passar perquè s'oblidin els crims espantosos que es cometen durant els episodis bèl·lics? Fins a quin punt la vida de les generacions més directament tocades per una guerra pot tornar a ser normal? En quin moment es pot donar la guerra per acabada?

En el cas peruà retratat a la pel·lícula no es parla ben bé d'una guerra en majúscules sinó d'un conflicte de baixa intensitat que encara es manté: l'enfrontament entre Sendero Luminoso (cada cop més lligada al narcotràfic) i el govern peruà. Un enfrontament que ha portat milers de morts i que va ser especialment cruent a la dècada dels vuitanta (la captura del seu màxim líder, Abimael Guzmán, per part dels governs Fujimori van ser un trumfo magnífic d'aquest darrer). Una violència que ha influït i influeix encara en el dia a dia dels peruans d'una manera claríssima. Només a Lima sobta moltíssim veure com els edificis, pràcticament tots, estan enreixats: tan una pastisseria com un quiosc; la por als cotxes bomba de la guerrilla maoista ho ha impregnat tot durant anys. "Veus aquest cotxe que fa mitja hora que està aparcat aquí a fora? Si estiguéssim als anys vuitanta ja ens hauríem posat histèriques per por que explotés", em comentava a finals d'octubre la Patricia de l'agència Perú Ilusión durant el meu viatge al país [reportatge a Valors. Perú: l'autoodi dels autòctons i la pressió nordamericana i Feina feta al Perú].

La teta asustada, de totes maneres, es trasllada però a un univers més personal i fa referència a un fenomen ben curiós: la mala qualitat de la llet de les mares de la generació que va tenir fills a les zones on actuava la guerrilla durant els anys vuitanta. Aquesta mala qualitat de la llet, fruit del malestar, de l'angoixa, del patiment causat per les violacions i els atacs dels rebels, feia que els fills naixessin entristits, freds, extremadament introvertits, com la protagonista de la pel·lícula. En aquest cas, a més a més, per tal d'impossibilitar que la violin, la noia s'introdueix una patata per la vagina. El film, de poques paraules i molts silencis, narra doncs les conseqüències profundes d'aquests conflictes bèl·lics, de com segueixen i seguiran durant molt temps afectant les ments dels peruans... I dic seguiran perquè el que explica la pel·lícula no és història, és real, és actual. M'espanta pensar que, ara mateix, a la selva d'Ayacucho, al centre del Perú, hi pugui haver dones recorrent a aquestes indignes sistemes antiviolació. I encara més que una mare estigui alletant el seu fill encara sota el síndrome de "la teta asustada".

Una guerra, definitivament, acaba molt temps després de què soni el darrer tret.

Demà la iaia Dolors faria cent anys...

Demà Dilluns de Pasqua la meva àvia paterna, la mare del meu pare, hauria fet cent anys. Es deia Dolors Puig i Vinardell, i en tinc el millor record que es pugui tenir d'una àvia: generosa, acollidora, una bona dona, en definitiva. Recordo la seva passió per la premsa: havia après a llegir de gran, en català, i cada dia el primer que feia era anar a buscar la premsa a can Juan Carlos, que n'hi dèiem, el quiosquer de dalt el carrer, situat a la Ronda Alfons X "el Savi". Després tornava a casa i s'asseia a la seva butaca, al costat d'una taula rodona on tocava el sol de ple i s'hi posava a llegir l'Avui. Estic convençut que aquella naturalitat amb que ella llegia el diari em va captivar i em va animar a convertir-me en consumidor de diaris. També llegia amb fruïció els llibre de l'Espinàs i els de mossèn Ballarín. De coses que ara m'anirien sortint, fent memòria...

Doncs bé la iaia Dolors es va morir als 92 anys i per tant encara n'hi quedaven uns quants, per arribar al centenar. Això era el 2001. Molt poc després, en el marc del mensual Mataró Report, vam tirar endavant un reportatge sobre persones que havien arribat a la centena (en aquell moment era una dotzena, a la ciutat). Es va titular Els nostres centenaris i es va publicar el març de 2002. Va ser una iniciativa maravellosa, amb la qual vam xalar de valent, obra de Francesc Castanyer, Irene Cortijo, Toni de la Fuente, Pilar Garcia, Ramon Radó, Jordi Rovira i Judith Vives, amb fotografies de Marga Cruz i que vaig tenir el goig de coordinar jo mateix. Aquell reportatge va ser guardonat el febrer de 2003 [notícia diari El Punt] amb el Tasis Torrent de premsa local i comarcal al millor reportatge en els Premis de la Comunicació Local de la Diputació de Barcelona que precisament aquell any es donaven a Mataró. El meu entrevistat, Leonardo Moya, va morir el 2005, dos anys després, als 103 anys [Mor Leonardo Moya als 103 anys].

El meu avi va anar a Cuba*

Un equip de Mataró Report ha visitat Cuba i ha resseguit la petja dels Freixas, una família tarragonina els descendents de la qual viuen a Mataró i a l’illa caribenya. Pere Freixas és el prototip de català que a principis del segle XX va creuar l’Atlàntic buscant una vida millor. Com acostuma a passar, l’experiència va ser desigual. Els Freixas de Bayamo i l’Havana, però, tenen clar que el seu passat és català.

"El meu avi va anar a Cuba a bordo d’El Català, el millor barco de guerra de la flota d’ultramar”…, diu la popular havanera que es canta en qualsevol cantada estiuenca. Durant el segle XIX i principis del XX es creu que a tot Llatinoamèrica hi van anar a viure entre dos-cents i tres-cents mil catalans i que Cuba era una de les destinacions preferides, igual que l’Argentina. Per tant també van desplaçar-se a l’illa caribenya molts mataronins i per això un barri de la ciutat es diu l’Havana. Alguns hi van anar per poc temps i en van tornar ràpidament, però altres s’hi van aplatanar –com es diu a Cuba– i encara avui en dia els seus néts mantenen un cognom català malgrat no entendre ni parlar aquest idioma. Un d’ells és Pere Freixas i Pallejà, nascut el 1876 a Mont-Roig del Camp, a prop de Reus, tot i que vivia a Botarell. Entre finals de 1903 i inicis de 1904, després d’haver perdut totes les seves propietats, Freixas va marxar a Cuba a la recerca d’una nova vida. La seva germana Pepeta ja residia Mataró i els dos germans petits van optar llavors per anar-hi a viure, indret d’on ja no s’han mogut els descendents. (...)

* El meu avi no va anar a Cuba, però el germà del meu besavi sí que hi va anar i és el protagonista d'aquest reportatge publicat al Mataró Report el setembrr de 2005. Per llegir-lo sencer podeu clicar aquí.

Setmana Santa dicotòmica

És curiosa la dicotomia que s'observa a l'hora de viure aquests dies de Setmana Santa. Mentre que per alguns es tracta d'uns dies de descans sense cap significat -cap ni un- per a altres es tracta del final d'un procés -més o menys profund, això cadascú s'ho sap- de fe iniciat amb la Quaresma i que s'expressa plàsticament en les processons de Setmana Santa. Vull que dir que per Nadal poc o molt tothom celebra aquesta festivitat amb una trobada familiar, anant a la Missa del Gall, cantant nadales... però en canvi la Setmana Santa o es viu -hi ha molta gent que la viu- o s'evita.

En els darrers anys, a Valors hem intentat tocar aquest tema. El 2005 amb un número titulat El perquè de tot plegat? [consultar-lo aquí] on reflexionàvem sobre el valor de la transcendència, sobre la necessitat que creiem té l'individu de cercar alguna cosa que el superi. Dos anys després, el 2007, vam apostar per un número parlant sobre el dolor, intentant extreure'n les possibles lectures en positiu, del patiment, encara que això de bones a primeres sembli inversemblant (en aquest sentit us recomano especialment l'entrevista que ens va concedir Eduardo Madina, víctima d'ETA, que podeu llegir clicant aquí). Finalment, l'any passat ens vam referir al sacrifici, una altra paraula que no està de moda, de la qual no queda bé parlar.

N'he parlat altres vegades però això de la Setmana Santa ["El model Mataró"], tot i atreure molta gent, no és fashion, no fa modern, tampoc no queda bé parlar-ne. Però alguna cosa ens indica que si, que cal parlar-ne, de la mort, del patiment, dels malestars.... Aquests dies us proposo recuperar els continguts d'aquests tres números.

Tornar a anar de colònies, als 28‏

Al santuari del Rinyer, prop de Solsona, diumenge passat.

No ha estat buscat però un seguit d'esdeveniments fortuïts ens porten a una casa de colònies, una de les de veritat, amb les seves olors, lliteres, bestiar i camp de futbol... quinze anys justos després d'haver-hi anat per darrer cop, de colònies, quan feia setè d'EGB, crec que era a l'Estartit. Som a Can Bajona, a tocar de Solsona, durant escasses 24 hores, però d'aquelles sortides en què quan s'acaben sembla que hagin passat dies i dies des que vam sortir de casa.

L'olor que ensumo just en obrir la porta del menjador de la casa aconsegueix traslladar-me, en un tres i no res, a aquells finals dels vuitanta principis dels noranta durant els quals anàvem de colònies amb l'escola. És una olor molt especial, amb especial presència d'oli fregit barrejat amb lleixiu. Quin poder evocatiu tenen les olors, renoi! Com que alguns dels que hi eren se'n recorden bé repassem la meva por a estar dos dies i mig fora de casa, a haver de menjar la sopa de lletres tintada de color blau o el famós episodi en què vaig negar-me a ingerir tres macarrons i mig untats amb tomàquet Solís. Ens venen al cap les anècdotes d'aquell noi que saltava sobre el llit d'una noia de la classe, les dificultats dels professors per controlar la situació un cop es tancava el llum a la nit, l'avorriment que suposava les activitats relacionades amb el medi natural... I recordat això ens posem a fer el que faria qualsevol nen que anava de colònies: caminar fins que et fan mal les cames, perdre's pel bosc i esgarrinaxar-se amb els matolls, jugar hores i hores al ping pong... Ara, a més, a més també ens en fotem del mort i de qui el vetlla i discutim apassionadament sobre Bolonya i els Mossos d'Esquadra...

Bé, han hagut de passar quinze anys però aquest cop m'ho he passat fantàsticament anant de colònies, un mot que en el seu dia vaig arribar a odiar. Gairebé diria que si pogués tornaria a la infància i reviuria amb renovada il·lusió aquell període... Això és impossible però queda demostrat que val la pena fer-se gran: ara els macarrons amb tomàquet solís i formatge ratllat m'encanten.

Pregant als autobusos*

Es pot viure en una gran urb plena de sorolls, presses i cotxes i tenir una vida espiritual rica i plena. Aquesta és la lliçó que, contradient el tòpic recurrent, dóna la barcelonina Mar Galceran amb el seu testimoni. Ella, dona de gran activitat externa, aconsegueix tenir una vida interna d’igual o més intensitat. Així, per exemple, com que no condueix aprofita els desplaçaments amb transport públic entre un indret i altre de la ciutat comtal per esbossar articles, pensar, pregar o contemplar el paisatge. “Sempre he estat una persona amb una dimensió contemplativa”, explica.

Aquests moments de descans mental li són necessaris per fer una síntesi de tot allò en què està posat. “Sinó no podria amb tot el que faig”, apunta. I és que Galceran no para: treballa mitja jornada a la Universitat Ramon Llull fent classes i l’altre al secretariat de teologia del Bisbat de Barcelona. A nivell filantròpic aquesta llicenciada en pedagogia és una de les promotores de Senderi, un butlletí d’educació en valors; col·labora amb el Centre Cristià Universitari i de Professionals i coordina un grup d’atenció a exprostitutes de la ciutat de més de 65 anys. Al matí, a més, va al gimnàs i abans d’anar a dormir llegeix l’evangeli. I, sempre que pot, es perd pel port o les Rambles o qualsevol altre indret de la ciutat que li aporti una mica de serenor.

Mare de família amb tres fills, Galceran explica quin és el secret que li permet sobreviure –i fer-ho sense parar boja- a tot aquest doll d’activitat: dormir poc, tenir un marit que és “un sant” i no ser una gran mestressa de casa, cosa que assegura que no li sap greu que es digui. “No prioritzo això”, admet. “A vegades el meu fill s’ha de planxar la samarreta perquè no en té cap de preparada. Em sap greu però també penso que així s’espavila”, comenta.

Provinent d’una família no massa creient, explica que la gent amb qui s’ha anat trobant l’han ajudat a omplir de contingut una espiritualitat que de jove sentia buida. I que els moments durs que ha passat a la vida li han servit per confiar una miqueta més en Déu. “Quan tens una dificultat no entens perquè et passa allò però després ho agraeixes perquè et fa veure que no som déus sinó persones limitades i febles”, comenta. Així, assegura que intenta posar tota la seva vida “al servei de Déu. En aquest sentit tot és pregària”, diu. Segurament hi seguirà reflexionant la propera vegada que pugi dalt del bus.

* Publicat a Foc Nou l'octubre de 2006.

Alguna cosa es mou al Kurdistan

La única reivindicació visible de la causa kurda que vam trobar el 2003 en molts quilòmetres recorreguts, a tota la zona del Kurdistan turc. Les lletres "LEYLA" pintades en aquesta parada de bus fan referència a la llavors diputada kurda empresonada Leyla Zana. Foto: Aina Fernàndez

El Kurdistan, la nació sense estat més gran del món en població, és una de les meves obsessions, a banda de Bòsnia, Cuba o Israel i Palestina. Com passa sovint amb els temes allunyats físicament l'acostament a aquesta realitat va ser, durant anys, via els mitjans de comunicació, sobretot els catalans, que sempre tenen molta tirada per aquests temes. Els paral·lelismes històrics entre Catalunya i el Kurdistan són obvis, per bé que les comparacions en l'actualitat són absolutament odioses (una realitat no té res a veure amb l'altre, per molt que alguns ho vulguin veure així). Després d'anys de "llegir" sobre el Kurdistan, el 2003 vaig visitar finalment la zona turca del Kurdistan. Recordo com, a Turquia estant, molts als quals explicàvem que aniríem a aquella zona ens preguntaven: "Per què?". Ningú entenia el motiu de visitar la zona més depauperada del país, sense apenes interès turístic.

Fruit d'aquell viatge, el gener de 2004, justament amb Aina Fernàndez, vam publicar un article al setmanari Presència ["El futur dels kurds, a Brusel·les"], que s'encarta amb el diari El Punt i la resta de rotatitus comarcals el diumenge. Un text on feia declaracions Jordi Tejel, l'expert número 1 en el tema kurd a Catalunya, amb el qual vam entrar en contacte i vam acabar formant el Centre d'Informació i Recerca sobre el Poble Kurd (CIRK) [web], un espai d'anàlisi sobre la qüestió kurda però sense voluntat política explícita.

En aquell article a Presència ja apuntàvem que la futura (futuríssima) entrada de Turquia a la Unió Europera era la única oportunitat de sortir de l'ostracisme per al poble kurd, almenys els vint milions d'aquesta ètnia que viuen a l'estat turc. I així ha estat. En mica en mica s'han anat aixecant prohibicions com la de parlar en kurd per televisió ( des de l’1 de gener un canal públic emet en aquesta llengua 24 hores al dia), aprendre'l a l'escola o usar-lo en els mítings electorals de les passades municipals. Vist des d'aquí això sembla poca cosa però és que resulta que no massa anys abans de la nostra visita, parlar en kurd pel carrer, en públic, també estava prohibit, així que ja em diran.

Ara, segons ha publicat el rotatiu turc Hurriyet i reproduïm a la web del CIRK, la incapacitat del partit islamista moderat, l'AKP de Recep Tayyip Erdogan, de guanyar les eleccions municipals del passat cap de setmana a la zona kurda podrien propiciar que s'entrés en una inèdita negociació amb el partit majoritari al Kurdistan turc, el DTP, que controla per exemple l'alcaldia de Diyarbakir. També és veritat que aquesta informació tan optimista -seria la primera vegada en la història recent que això passaria- contrasta amb les coacccions que ha rebut aquesta mateixa formació durant la campanya electoral, segons ha certificat una delegació catalana que ha seguit les eleccions: La Delegació d’observadors a les eleccions de Turquia constata coaccions contra les candidatures del DTP [veure bloc].

El director del CIRK Jordi Tejel va apuntar fa dies que alguna cosa s'estava movent al Kurdistan [llegir aquí]. Esperem, per bé dels kurds i de la llibertat dels pobles, que així sigui.

Els Manel generen una expectació màxima al Clap

Expectació màxima aquest divendres dia 3 a la sala Clap davant l’actuació dels Manel, la banda de folk en català que es troba en les últimes setmanes a la cresta de l’onada. El cartell d’exhaurit penjava del Clap des de feia dies i les 650 persones que havien comprat entrada esperaven amb delit la sortida a l’escenari de la formació barcelonina, que va tenir lloc quan passaven 25 minuts de les onze de la nit.

Ni els problemes de sonorització inicials ni la inadequació d’una proposta del cicle Músiques Tranquil·les a una sala plena de gom a gom i asfixiant van impedir que el públic, d’una inhabitual varietat generacional, rebés amb entuasiasme i satisfacció cadascuna de les cançons. Prova d’això és que la majoria dels temes eren corejats de memòria. Un repertori interpretat amb senzillesa per ukelele, guitarra, baix, bateria i l’harmònica d’aires Bob Dylan, i que va tenir el seu punt culminant quan tocaven les dotze i van sonar els dos singles de la banda, Al mar i Ai, Dolors. Encara n’hi havia d’haver més, amb unes participatives Corrandes d’una parella estable en les quals mitja dotzena dels assistents van poder interactuar amb la banda inventant per a l’ocasió una estrofa acabada amb i, a la manera de la cançó original. Un experiment molt poc habitual i que funciona molt bé en tots els concerts dels Manel.

Entre el públic, l’històric cantautor Pau Riba es mirava sorprès com, dalt de l’escenari, s’havien reencarnat els músics de la seva generació, els de la Nova Cançó. El que va quedar clar a Mataró és que els Manel estan inaugurant un nou cicle de bandes en català a casa nostra.

Mataró homenatja les causes de Pere Casaldàliga

La neboda de Casaldàliga, Glòria Casaldàliga, durant la seva intervenció aquest vespre a la sala d'actes de la Pompeu Fabra de Mataró.

Mataró ha obert avui el seu particular homenatge a Pere Casaldàliga amb la inauguració de la mostra Pere Casaldàliga: una veu compromesa, que estarà instal·lada al vestíbul de la biblioteca Pompeu Fabra fins el 29 d'abril després d'haver passat per 23 poblacions catalanes en els dos darrers anys. Un homenatge que fan l'associació cultural Valors, Justícia i Pau del Maresme, Grup Tercer Món i Primavera per la Pau però que està centrat no en la persona del bisbe català sinó en les causes que defensa, entre les quals la seva neboda Glòria Casaldàliga ha citat la causa indígena, la causa de la terra, la causa de l'Amèrica Llatina i la causa de la Teologia de l'Alliberament. Glòria Casaldàliga, membre de l'associació de suport Araguaia (no es diu Amics de Pere Casaldàliga perquè ell així ho va demanar), ha explicat que Casaldàliga conviu actualment amb la malaltia del Parquinson i que això li impedeix està "en primera línia de combat" físicament parlant, però no pas des d'un punt de vista d'idees. La solidesa de les conviccions de Casaldàliga, com defensem en el darrer número de Valors, està per sobre de limitacions físiquies.

A l'acte també hi era present el regidor de Cooperació de l'Ajuntament de Mataró, Carlos Fernàndez, el qual ha fet referència a la solidesa de les conviccions solidàries dels mataronins i ha apel·lat a aquest compromís per negar la major als que creuen necessari rebaixar l'aportació que l'Ajuntament fa cada any a projectes de solidaritat al Tercer Món, que és l'u per cent dels pressupostos municipals. Fernàndez ha traçat una comparança entre el bisbe mataroní Joan Godayol, present a l'acte i responsable pastoral de la Prelatura d'Ayaviri de 1992 a 2006, i el propi Casaldàliga, recordant que allò que fa realment important la seva acció és que deixen petjada entre aquells que l'han conegut.

PROPERS ACTES DE L'HOMENATGE A CASALDÀLIGA
· Dijous 16 d'abril, a les set de la tarda, a la llibreria Robafaves (C/ Nou, 9)Presentació del llibre Pedro Casaldàliga: Las causa que dan sentido a su vida. Retrato de una personalidad. A càrrec de Benjamin Forcano, capellà i teòleg.
· Divendres 17 d'abril, a 2/4 de deu del vespre al Foment Mataroní (C/ Nou, 11).Cantata de la Terra sense Mal amb la Coral Primavera per la Pau. L'acte comptarà amb l'assistència de Francesc Escribano, periodista i autor de llibre Descalç sobre la terra vermella.
· Dimarts 28 d'abril, a les vuit del vespre, a la sala d'actes de Caixa Laietana (C/ Santa Teresa, 63).L'Església d'en Pere Casaldàliga-experiències viscudes, a càrrec de Antonio Canuto.

Carta de Pere Casaldàliga des de Sâo Félix do Araguaia*

Demà divendres dia 3, a 2/4 de 8 del vespre, iniciem una sèrie d'actes d'homenatge a la figura del bisbe català Pere Casaldàliga, unes activitats promogudes conjuntament entre l'associació cultural Valors, Justícia i Pau del Maresme, el Grup Tercer Món i Cristianisme Segle XXI, que compten amb la col·laboració de la llibreria Robafaves. El primer acte és com dèiem demà divendres, a la biblioteca Pompeu Fabra de la plaça Occitània de Mataró, on s'inaugura l'exposició retrospectiva Pere Casaldàliga: una veu compromesa que servirà per recordar l'excepcional tasca de Casaldàliga al Brasil i presentarem també el número de Valors del mes d'abril, dedicat als valors sòlids, i que està dedicat també al propi Casaldàliga. De moment reprodueixo aquí a sota la carta enviada pel bisbe des del Brasil reflexionant sobre la solidesa de les conviccions que apareix en aquest número de Valors.

"Estic realment d'acord en què la manca de valors sòlids és la causa arrel d'una política i d'una convivència, que ens arrenca de la pròpia família i del propi carrer. Al Nord i al Sud som gent humana i l'egoisme, la dominació i el descomprimís fàcilment ens acompanyen. Els antics parlaven de virtuts (forces benèfiques, corresponsables, solidàries amb els marginalitzats i oprimits); avui parlem de valors. Crec que hauríem d'insistir cada vegada més en el reconeixement de la radical condició humana, de la dignitat i igualtat de totes les persones, amb la respectiva identitat; Tots iguals, tots diferents.

L'Agenda Llatinoamericana, que fa ara disset anys, insisteix en aquesta temàtica. El diàleg intercultural, la corresponsabilitat local, nacional, mundial, "humanitzar sempre més la Humanitat", són els grans desafiaments per la Nostra vida de persones i per la nostra condició d'éssers polítics. Aquest desafiament, hauria de ser "assignatura" fonamental des de la infantesa. Les societats i les religions haurien de viure com un element primer aquest desafiament.
Des dels nostres racons quotidians i des de la nostra opció política i potser també religiosa, aquesta és la nostra missió. Sempre recolzats en aquella gran esperança que no falla. Cap estructura de mort podrà vèncer la vida.

Pere Casaldàliga, a Sâo Félix da Araguaia, febrer de 2009"