Alguna cosa es mou al Kurdistan
La única reivindicació visible de la causa kurda que vam trobar el 2003 en molts quilòmetres recorreguts, a tota la zona del Kurdistan turc. Les lletres "LEYLA" pintades en aquesta parada de bus fan referència a la llavors diputada kurda empresonada Leyla Zana. Foto: Aina FernàndezEl Kurdistan, la nació sense estat més gran del món en població, és una de les meves obsessions, a banda de Bòsnia, Cuba o Israel i Palestina. Com passa sovint amb els temes allunyats físicament l'acostament a aquesta realitat va ser, durant anys, via els mitjans de comunicació, sobretot els catalans, que sempre tenen molta tirada per aquests temes. Els paral·lelismes històrics entre Catalunya i el Kurdistan són obvis, per bé que les comparacions en l'actualitat són absolutament odioses (una realitat no té res a veure amb l'altre, per molt que alguns ho vulguin veure així). Després d'anys de "llegir" sobre el Kurdistan, el 2003 vaig visitar finalment la zona turca del Kurdistan. Recordo com, a Turquia estant, molts als quals explicàvem que aniríem a aquella zona ens preguntaven: "Per què?". Ningú entenia el motiu de visitar la zona més depauperada del país, sense apenes interès turístic.
Fruit d'aquell viatge, el gener de 2004, justament amb Aina Fernàndez, vam publicar un article al setmanari Presència ["El futur dels kurds, a Brusel·les"], que s'encarta amb el diari El Punt i la resta de rotatitus comarcals el diumenge. Un text on feia declaracions Jordi Tejel, l'expert número 1 en el tema kurd a Catalunya, amb el qual vam entrar en contacte i vam acabar formant el Centre d'Informació i Recerca sobre el Poble Kurd (CIRK) [web], un espai d'anàlisi sobre la qüestió kurda però sense voluntat política explícita.
En aquell article a Presència ja apuntàvem que la futura (futuríssima) entrada de Turquia a la Unió Europera era la única oportunitat de sortir de l'ostracisme per al poble kurd, almenys els vint milions d'aquesta ètnia que viuen a l'estat turc. I així ha estat. En mica en mica s'han anat aixecant prohibicions com la de parlar en kurd per televisió ( des de l’1 de gener un canal públic emet en aquesta llengua 24 hores al dia), aprendre'l a l'escola o usar-lo en els mítings electorals de les passades municipals. Vist des d'aquí això sembla poca cosa però és que resulta que no massa anys abans de la nostra visita, parlar en kurd pel carrer, en públic, també estava prohibit, així que ja em diran.
Ara, segons ha publicat el rotatiu turc Hurriyet i reproduïm a la web del CIRK, la incapacitat del partit islamista moderat, l'AKP de Recep Tayyip Erdogan, de guanyar les eleccions municipals del passat cap de setmana a la zona kurda podrien propiciar que s'entrés en una inèdita negociació amb el partit majoritari al Kurdistan turc, el DTP, que controla per exemple l'alcaldia de Diyarbakir. També és veritat que aquesta informació tan optimista -seria la primera vegada en la història recent que això passaria- contrasta amb les coacccions que ha rebut aquesta mateixa formació durant la campanya electoral, segons ha certificat una delegació catalana que ha seguit les eleccions: La Delegació d’observadors a les eleccions de Turquia constata coaccions contra les candidatures del DTP [veure bloc].
Fruit d'aquell viatge, el gener de 2004, justament amb Aina Fernàndez, vam publicar un article al setmanari Presència ["El futur dels kurds, a Brusel·les"], que s'encarta amb el diari El Punt i la resta de rotatitus comarcals el diumenge. Un text on feia declaracions Jordi Tejel, l'expert número 1 en el tema kurd a Catalunya, amb el qual vam entrar en contacte i vam acabar formant el Centre d'Informació i Recerca sobre el Poble Kurd (CIRK) [web], un espai d'anàlisi sobre la qüestió kurda però sense voluntat política explícita.
En aquell article a Presència ja apuntàvem que la futura (futuríssima) entrada de Turquia a la Unió Europera era la única oportunitat de sortir de l'ostracisme per al poble kurd, almenys els vint milions d'aquesta ètnia que viuen a l'estat turc. I així ha estat. En mica en mica s'han anat aixecant prohibicions com la de parlar en kurd per televisió ( des de l’1 de gener un canal públic emet en aquesta llengua 24 hores al dia), aprendre'l a l'escola o usar-lo en els mítings electorals de les passades municipals. Vist des d'aquí això sembla poca cosa però és que resulta que no massa anys abans de la nostra visita, parlar en kurd pel carrer, en públic, també estava prohibit, així que ja em diran.
Ara, segons ha publicat el rotatiu turc Hurriyet i reproduïm a la web del CIRK, la incapacitat del partit islamista moderat, l'AKP de Recep Tayyip Erdogan, de guanyar les eleccions municipals del passat cap de setmana a la zona kurda podrien propiciar que s'entrés en una inèdita negociació amb el partit majoritari al Kurdistan turc, el DTP, que controla per exemple l'alcaldia de Diyarbakir. També és veritat que aquesta informació tan optimista -seria la primera vegada en la història recent que això passaria- contrasta amb les coacccions que ha rebut aquesta mateixa formació durant la campanya electoral, segons ha certificat una delegació catalana que ha seguit les eleccions: La Delegació d’observadors a les eleccions de Turquia constata coaccions contra les candidatures del DTP [veure bloc].
El director del CIRK Jordi Tejel va apuntar fa dies que alguna cosa s'estava movent al Kurdistan [llegir aquí]. Esperem, per bé dels kurds i de la llibertat dels pobles, que així sigui.
Comentaris