'La teta asustada' o les conseqüències profundes de la guerra

Molt pocs dies després de saber-se que l'expresident peruà (1990-2000) Alberto Fujimori acabarà molt probablement els seus dies a la presó i de tenir lloc un nou atemptat de la guerrilla maoista Sendero Luminoso al centre del país, oportunitat d'or avui per veure al Monumental de Mataró La teta asustada, pel·lícula [web] de Claudia Llosa finançada molt principalment amb capital català. El film parla d'una mena de temàtiques que m'interessen sobremanera: què passa amb els que han patit una guerra després de la guerra (d'això anava el documental Els Ponts de Mostar...). Quantes generacions han de passar perquè s'oblidin els crims espantosos que es cometen durant els episodis bèl·lics? Fins a quin punt la vida de les generacions més directament tocades per una guerra pot tornar a ser normal? En quin moment es pot donar la guerra per acabada?

En el cas peruà retratat a la pel·lícula no es parla ben bé d'una guerra en majúscules sinó d'un conflicte de baixa intensitat que encara es manté: l'enfrontament entre Sendero Luminoso (cada cop més lligada al narcotràfic) i el govern peruà. Un enfrontament que ha portat milers de morts i que va ser especialment cruent a la dècada dels vuitanta (la captura del seu màxim líder, Abimael Guzmán, per part dels governs Fujimori van ser un trumfo magnífic d'aquest darrer). Una violència que ha influït i influeix encara en el dia a dia dels peruans d'una manera claríssima. Només a Lima sobta moltíssim veure com els edificis, pràcticament tots, estan enreixats: tan una pastisseria com un quiosc; la por als cotxes bomba de la guerrilla maoista ho ha impregnat tot durant anys. "Veus aquest cotxe que fa mitja hora que està aparcat aquí a fora? Si estiguéssim als anys vuitanta ja ens hauríem posat histèriques per por que explotés", em comentava a finals d'octubre la Patricia de l'agència Perú Ilusión durant el meu viatge al país [reportatge a Valors. Perú: l'autoodi dels autòctons i la pressió nordamericana i Feina feta al Perú].

La teta asustada, de totes maneres, es trasllada però a un univers més personal i fa referència a un fenomen ben curiós: la mala qualitat de la llet de les mares de la generació que va tenir fills a les zones on actuava la guerrilla durant els anys vuitanta. Aquesta mala qualitat de la llet, fruit del malestar, de l'angoixa, del patiment causat per les violacions i els atacs dels rebels, feia que els fills naixessin entristits, freds, extremadament introvertits, com la protagonista de la pel·lícula. En aquest cas, a més a més, per tal d'impossibilitar que la violin, la noia s'introdueix una patata per la vagina. El film, de poques paraules i molts silencis, narra doncs les conseqüències profundes d'aquests conflictes bèl·lics, de com segueixen i seguiran durant molt temps afectant les ments dels peruans... I dic seguiran perquè el que explica la pel·lícula no és història, és real, és actual. M'espanta pensar que, ara mateix, a la selva d'Ayacucho, al centre del Perú, hi pugui haver dones recorrent a aquestes indignes sistemes antiviolació. I encara més que una mare estigui alletant el seu fill encara sota el síndrome de "la teta asustada".

Una guerra, definitivament, acaba molt temps després de què soni el darrer tret.