Paradoxes a la platja de Haifa

La platja de Haifa, a Israel.

Si, mentalment, era capaç d'abstreure'm de l'escena, contemplant el que veia davant meu, podia fer creure al meu cap que érem a Mataró o qualsevol altra platja catalana, mediterrània, fins i tot. La sorra, molt semblant a la nostra, cadires de plàstic per estarrejar-se al sol, ombrel·les i xiringuitos per comprar-se gelats o veure's una coca-cola. Un paisatge plàcid, estiuenc, ben agradable. Però hi havia alguna cosa, en tot allò, que no lligava, que no anava. Es percebia, molt subtilment, un ambient estrany, d'intranquil·litat, d'alerta constant; "mengem un gelat i disfrutem de l'aigua i el bon temps ara que podem, potser d'aquí un segon, un minut, un dia... ja no podrem", es podia llegir a les ments dels nostres companys de remullada. Tots vestits a l'europea, amb luxoses ulleres de sol i untats amb les habituals cremes anticremades.

No era l'única símptoma d'anormalitat. Una estona abans, en el bus que ens portava de Jerusalem a Haifa -la única ciutat estrictament de l'estat israelià que vam visitar, en aquell viatge- hi havia alta presència de soldats que, des de la capital oficial, se n'anaven a passar el dia a aquesta ciutat costanera, una mena de Lloret per a ells. Soldats amb la seva arma penjant de l'espatlla, com qui porta una bossa d'esport. Tan abans d'entrar com abans de sortir del vehicle el repàs a què et sotmetien els responsables de seguretat de la companyia d'autobusos eren exhaustius; fets amb quotidianitat però inusualment intensos per a nosaltres.

Tot això pensava aquesta tarda veient La sal de este mar, de Ammemarie Jacir, una roadmovie excessivament llarga produïda per diversos països -entre els quals Catalunya via Mediapro de Jaume Roures- que retrata les peripècies d'una palestina nascuda a Brooklyn que vol conèixer el seu país i un jove de Ramallah que vol sortir-ne, d'aquest mateix país. Quan, a tres quartes part de la pel·lícula, arriben a tocar el mar, a Tel Aviv (per ells Yaffo), traspassa la pantalla aquesta sensació de què parlava al principi: hem vist el mar i és meravellós, però de què serveix tenir-lo davant, remullar-s'hi, si resulta impossible viure amb normalitat -per uns i altres- quan n'has de sortir?