Amb un somriure als llavis*

“A mi el grup de revisió de vida m’ha ajudat molt sempre, sobretot en les situacions dures amb què la vida t’enfronta. Quan va néixer el meu fill i vaig deixar-hi d’anar un temps, ho vaig trobar molt a faltar”. Són paraules de Conchi Yáñez, mataronina de 44 anys, en relació al seguit de persones amb qui es troba de forma periòdica per posar en comú vivències, neguits i preguntes que se susciten en el dia a dia. De fet és la més veterana del grup, la única que es manté des de que aquest va arrencar, el 1981. “A priori no hi ha cap diferència amb qualsevol altre grup d’amics amb qui et puguis trobar, però òbviament no som només això. Ens diferencia tenir l’Evangeli com a prisma amb el qual observem les nostres vides. I també que tenim un grau de confiança molt alt”, comenta. El funcionament habitual d’una trobada d’aquestes característiques, que fan quinzenalment, és molt senzill: “Cadascú exposa un tema que el preocupa, que l’ha fet rumiar i llavors els altres donen el seu parer. La persona que fa de consiliari, de guia, del grup, ho enllaça amb les reflexions de l’Evangeli que vénen al cas en cada situació. I finalment ens proposem actuar davant la qüestió”. Per la Conchi, altres accions que alguns entendrien rutines com assistir a l’eucaristia o la pregària són fets quotidians inserits en una forma d’entendre la vida que la fa sentir més confiada: “Anar a missa per a mi és una estona de reflexió, de mirar-se interiorment, de pensar en les coses que podria millorar i les que crec que ja faig bé. Em dóna forces per tota la setmana”. Aquesta farmacèutica de professió es va criar en una família creient del barri de Cerdanyola i la proposta –quan era adolescent- de formar part d’aquest grup de revisió de vida vinculat llavors a la parròquia de Santa Maria –després a JOC-JOBAC i finalment a l’ACO- li va anar com anell al dit per aprofundir i viure de forma més espontània la seva fe: “A casa era més la fe teòrica; en canvi amb aquell grup de joves, amb les sortides que fèiem, era la part pràctica”. Una creença, explica, que la fa despertar cada dia donant gràcies a Déu: “Quan obro els ulls dono gràcies per poder gaudir d’un dia més i penso en la sort que tinc de poder viure’l”, afirma orgullosa amb un somriure als llavis.

* Publicat a Foc Nou del mes d'abril.