dimarts, abril 07, 2009

Pregant als autobusos*

Es pot viure en una gran urb plena de sorolls, presses i cotxes i tenir una vida espiritual rica i plena. Aquesta és la lliçó que, contradient el tòpic recurrent, dóna la barcelonina Mar Galceran amb el seu testimoni. Ella, dona de gran activitat externa, aconsegueix tenir una vida interna d’igual o més intensitat. Així, per exemple, com que no condueix aprofita els desplaçaments amb transport públic entre un indret i altre de la ciutat comtal per esbossar articles, pensar, pregar o contemplar el paisatge. “Sempre he estat una persona amb una dimensió contemplativa”, explica.

Aquests moments de descans mental li són necessaris per fer una síntesi de tot allò en què està posat. “Sinó no podria amb tot el que faig”, apunta. I és que Galceran no para: treballa mitja jornada a la Universitat Ramon Llull fent classes i l’altre al secretariat de teologia del Bisbat de Barcelona. A nivell filantròpic aquesta llicenciada en pedagogia és una de les promotores de Senderi, un butlletí d’educació en valors; col·labora amb el Centre Cristià Universitari i de Professionals i coordina un grup d’atenció a exprostitutes de la ciutat de més de 65 anys. Al matí, a més, va al gimnàs i abans d’anar a dormir llegeix l’evangeli. I, sempre que pot, es perd pel port o les Rambles o qualsevol altre indret de la ciutat que li aporti una mica de serenor.

Mare de família amb tres fills, Galceran explica quin és el secret que li permet sobreviure –i fer-ho sense parar boja- a tot aquest doll d’activitat: dormir poc, tenir un marit que és “un sant” i no ser una gran mestressa de casa, cosa que assegura que no li sap greu que es digui. “No prioritzo això”, admet. “A vegades el meu fill s’ha de planxar la samarreta perquè no en té cap de preparada. Em sap greu però també penso que així s’espavila”, comenta.

Provinent d’una família no massa creient, explica que la gent amb qui s’ha anat trobant l’han ajudat a omplir de contingut una espiritualitat que de jove sentia buida. I que els moments durs que ha passat a la vida li han servit per confiar una miqueta més en Déu. “Quan tens una dificultat no entens perquè et passa allò però després ho agraeixes perquè et fa veure que no som déus sinó persones limitades i febles”, comenta. Així, assegura que intenta posar tota la seva vida “al servei de Déu. En aquest sentit tot és pregària”, diu. Segurament hi seguirà reflexionant la propera vegada que pugi dalt del bus.

* Publicat a Foc Nou l'octubre de 2006.