Contra l’atur, més dinamisme laboral*

El món, des d’un punt de vista econòmic, ha canviat molt els últims anys; és més dinàmic, hi ha més competència i més interconnexió. Davant d’això, les empreses de casa nostra s’han hagut d’espavilar. Se n’han creat moltes de noves que han generat nous filons d’ocupació, però les que ja hi eren han hagut de reconvertir-se. Una de les estratègies clàssiques ha consistit en deslocalitzar part de la seva producció. Això ha provocat, sovint, haver d’acomiadar bona part de la plantilla, però ha permès mantenir la resta dels treballadors. Ara, amb la crisi, la situació es repeteix afectant tan les empreses noves com les velles: cal estalviar encara més costos i obtenir més ingressos. En molts casos, la decisió ha estat retallar, de nou, plantilles –excepte en casos on s’ha acordat cobrar menys o deixar de cobrar un temps–. I per això ens trobem on som, amb un atur inaguantable.

Davant d’aquesta situació, tothom és conscient que cal prendre mesures contundents que condueixin a la creació de nous llocs de treball -primer, segurament, evitar el tancament de les empreses en sí-. I això, malgrat se l'acusi de les actituds més endimoniades, entenc que és el que pretén, de fons, el nou govern espanyol a través de la controvertida reforma laboral, a partir d’una idea que a priori pot semblar contradictòria: abaratir l’acomiadament. Què dius ara? Així perquè un empresari contracti més persones, la millor manera és que pugui acomiadar de forma més senzilla i barata? Podria ser que sí. No immediatament però podria ser que sí a la llarga. Anem a pams.

Els empresaris, com tothom, estan acoquinats davant la situació econòmica. Els acomiadaments són massa cars i això constitueix un fre a l’hora de contractar personal. No s’hi veuen en cor per allò de: “I si va malament aquesta persona?”. En molts casos em consta que és cert -en altres segur que no i ja hi ha alguns mals exemples en aquest sentit, evidentment-. Però és clar, abaratint l'acomiadament -no ens hem d'enganyar- degradem els drets laborals tal com els hem entès fins ara. Així de clar: els treballadors estaran ara més desprotegits, són més volubles a les circumstàncies econòmiques. Ara bé, per a equilibrar-ho hi ha països -en el camp nòrdic, que és on s'han provat alguns dels invents econòmics més interessants del món- que han trobat fórmules imginatives per poder compaginar una més gran flexibilitat a l'hora de contractar i acomiadar sense que això signifiqui una taxa més alta d'atur i un empobriment de les condicions laborals dels treballadors.

Ah si? I com es fa això? Doncs tenint un coixí de polítiques educatives molt més adequades a la realitat que a casa nostra i, sobretot, fent unes polítiques d’ocupació actives molt més potents que les actuals, molt més engreixades. Per exemple en la ràtio de persones que atenen aturats: ara a casa nostra hi ha un orientador per a cada dos mil casos; la xifra hauria de baixar a vint per cas, almenys, sinó la xifra de persones que els agents del SOC que són capaços de recol·locar no arriba al cinc per cent. I amb una legislació laboral que incentivi a treballar mitja jornada, perquè només així una gran part de dones poden trobar una feina que conciliï amb la seva tasca com a mares -un altre error de la reforma-. Són els mecanismes de l'anomenda flexiseguretat que s’aplica a Dinamarca i que funciona. Allà l’acomiadament és gratuït -si, si, gratuït-, però la taxa d’atur és molt baixa (7,9 per cent aquest gener) perquè s’apliquen aquestes mesures correctores a l'hora de trobar feina. No passa res amb perdre la feina... perquè l'Estat t'ajuda a trobar-ne una de nova. I ho aconsegueix. L’equació, doncs, encara que a alguns els soni a xinès, és possible: mínim cost d’acomiadament, màxima ajuda pública a trobar feina igual a mínima taxa d’atur.

No sé si podem aplicar el model a casa nostra -segurament de cop no-, però hem de tendir-hi i fer tots plegats un canvi de xip cultural: ens cal un major dinamisme laboral completat amb una forta aposta pública per ajudar els individus a tornar-se a enganxar a la xarxa quan perdin una feina. I menys exigència a l'hora de rebre la prestació de l'atur; també en aquest camp els països nòrdics -paladins de la socialdemocràcia- són molt més durs: no pot ser que com que sovint surt més a compte rebre l'atur que treballar, s'esculli la primera opció. Totes les reformes laborals aprovades durant la democràcia espanyola i que han "causat" les diverses vagues generals, seguien aquesta lògica de facilitar la contractació. Una lògica que s'acabarà imposant, perquè no hi ha més remei. La darrera, la del PSOE que no feia més que preconitzar la reforma sobre la qual ara discutim, el mateix. Per tant conclusió: la reforma laboral que ara proposa el PP, si algun problema té -a banda de contenir barrabassades jurídiques inexplicables- és que es queda incompleta. Però no erra en la línia de fons. No ens podem deixar enganyar sobre això. Ni enganyar-nos nosaltres mateixos.

Fer que els que contractin estiguin més incentivats a fer-hi és, però, una de les dues opcions per reduir l’atur. L’altra és que, tots aquells assalariats que puguin, que es vegin en cor, es passin a l’altra banda i generin les seves pròpies empreses. S'autoocupin o fins i tot donin feina a altra gent. És una altra manera de veure-ho, no? Ara, clar, no tothom té perquè fer-ho ni està capacitat per assumir aquesta responsabilitat. Per què ho deia, doncs? Perquè si decidim seguir formant part del segment d'assalariats, molt legítimament, haurem d'anar entenent que el mercat de les relacions laborals reclama més flexibilitat i més facilitats si volem que segueixi sent tan dinàmic com fins ara. Perquè aquesta serà la única manera d'aconseguir que el sector privat -el públic està i estarà escanyat molt temps- torni a fer de motor de l'economia. Per compensar-ho, com deia, hem d'aplicar tot un seguit de mesures correctores que és el que no conté la Reforma Laboral contra la que es fa la vaga. La legislació es queda, de nou, incompleta, i això és el que fa que probablement no sigui l'estri més adequat per generar confiança i sortir de la crisi. Però la línia que apunta és la única possible per solucionar el problema. El temps ens ho dirà.

* Ampliació de l'article publicat a la revista Valors [web] el mes de març.