Josep Masabeu, un alè de vida enmig del Raval*

En Yulius, un dominicà exusuari del centre, conversant amb Josep Masabeu. Foto: Braval.

Passejar-se per les instal·lacions de Braval, al barri del Raval de Barcelona, tocant al carrer de la Cera, aixeca l’esperit. és una visita que et serveix per comprendre perquè les zones depauperades de les nostres ciutats no s’ensorren del tot enmig d’aquesta crisi. Simplement perquè hi ha gent que hi segueix creient, apostant-hi, mullant-se. No és l’única entitat del barri que es dedica a l’acolliment de joves sinó que el seu màxim responsable, en Josep Masabeu, es dedica a recordar abans que hi ha una trentena d’associacions fent més o menys el mateix. Potser allò que la diferencia és l’esquer usat per estirar nanos cap al centre: l’esport. Alhora aquest ham és la forma de comprometre’ls; jugar el partit que toqui el cap de setmana és el premi que s’obté si es fa tot el que cal durant la setmana. De retruc, això fa implicar els pares de les criatures, el 75 per cent de les quals d’origen immigrant. És la manera de ser exigents alhora que generosos, no fos cas que una excessiva candidesa en la voluntat d’ajudar acabés actuant d’anestesiant entre els qui reben l’ajuda.

El projecte, nascut a redós de l’església de Montalegre, pretén promoure la cohesió social, lluitar contra la marginació, prevenir l’exclusió social de la joventut i facilitar la incorporació de la població immigrant a la nostra societat. Acull a tothom sense exclusió, amb menuts i joves provinents d’una trentena de països i nou religions diferents. Per a fer-ho possible, una maquinària humana espectacular s’ha posat en marxa des de fa ara catorze anys. Masabeu quantifica aquesta aportació generosa no en número de voluntaris sinó en milers d’hores dedicades. I vist així, la tasca només pot respondre a un adjectiu: colossal.

Josep Masabeu, que aquest any complirà sis dècades de vida, és una d’aquelles persones que sense conèixer-les massa ja saps que els pots considerar proper a tu. En què s’imposa la cordialitat absoluta des del moment u. Ell és d’ofici pedagog, doctorat per la Universitat de Barcelona. Tot i haver nascut a Sabadell, ha passat 27 anys de la seva vida a Girona, a l’escola Bell-lloc. El 1998, però, quan l’onada migratòria ja representava el 10 per cent de la població del Raval barceloní, va venir a raure aquí davant la petició de l’església de Montalegre, confiada a l'Opus Dei el 1967, de prendre mesures per gestionar l’enorme canvi que començava a viure la zona. Com que sempre s’ha sentit atret per les problemàtiques socials, es va apuntar al bombardeig.

Totes les seves experiències en aquest camp les ha posat blanc sobre negre en un llibre -La República del Raval. Eines de cohesió social- presentat pel president Pujol i prologat per Núria Gispert, expresidenta de Càritas, una de les còmplices en aquesta operació. No és l’única, ni molt menys. La seva capacitat de generar xarxa, al contrari, és el que li ha permès anar sumant graons a aquesta obra titànica que ja és Braval.

Què hi fa aquest cristià nascut a Sabadell en ple centre del Raval barceloní, on avui la immigració ja representa el 48 per cent de la població? Per què viu i es desviu per a tirar endavant Braval? Respon amb senzillesa i profunditat alhora: "és evident que si tu creus, si tens fe, saps que aquesta creença s’ha de fer vida en fets concrets. T’has d’arremangar. Cadascú fa el que pot i jo m’he trobat ara i aquí fent aquesta tasca".

* Publicat a Foc Nou de març.