[LaRiera48] Canvi de rumb al PSC de Mataró: la generació Blackberry ha pres el poder

El nou primer secretari Xesco Gomar en una foto difosa aquests dies pels mitjans de comunicació local. Foto: capgros.com.

Aquest passat cap de setmana s'ha consumat [notícia a MataróNotícies aquí i a capgros.com aquí] un relleu històric al PSC de Mataró, perquè l’elecció de Xesco Gomar [Bloc, Facebook], actual delegat de la Junta de Andalucía a Catalunya, les Illes i el País Valencià, com a primer secretari dels socialistes mataronins -53 vots a favor, 18 en contra i cinc abstencions- significa un canvi de rumb profund en el sí de l’agrupació local, i no només per una qüestió biològica. Gomar està emmarcat en el que se n’ha dit a nivell català la “generació Blackberry” del PSC, en la seva versió mataronina formada els deu darrers anys a la Joventut Socialista de Catalunya i que es mou políticament en una línia formalment més d’esquerres que els fins ara responsables socialistes locals i, sobretot, de clar enfrontament amb l’ideari nacionalista català. En aquest sentit el nou primer secretari i els seus companys de viatge generacional, fills dels immigrants espanyols dels seixanta i els setanta, s’han mostrat sempre partidaris de viure desacomplexadament la seva identitat espanyola, que veuen perfectament compatible amb la catalana. Els membres d’aquesta nova generació creuen que, durant anys, el PSC en general -també a Mataró- s’ha deixat guiar excessivament per l’agenda nacionalista, motiu pel qual les seves bases electorals s’han anat desmobilitzant. D’altra banda, no menys important, aquesta nova fornada del socialisme mataroní representa també un esquerranisme laïcista que clama al cel, mai més ben dit, després que el PSC de Mataró hagi estat liderat els darrers dotze anys per persones com Joan Antoni Baron i Ramon Bassas, que no han amagat mai la seva religiositat catòlica. Els membres de la generació Blackberry són, també, joves formats a partir dels paràmetres polítics de Miguel Barroso, el marit de Carme Chacón, el qual planteja la política com una successió d’imatges: Xesco Gomar, junt amb la seva dona Ana María Barrera, es va traslladar just abans de les municipals en un humil pis del barri de Rocafonda. Tots els detalls compten.

L’arribada de Gomar a la primera secretaria del PSC local s’emmarca, doncs, en la presa de control del partit per part d’aquesta generació Blackberry: en l’executiva que Gomar ha construït hi ha dos llocs claus per a dos membres d’aquest grup; David Bote [bloc] serà el substitut de Montse López com a secretari d'organització i Javi Naya [bloc] com secretari de política municipal. Carlos Fernández [bloc], amic de l’ànima de Gomar i company de fatigues polítiques, no participa públicament de l’operació mataronina –malgrat hi sigui present d’una forma notòria, per exemple via xarxes socials- perquè, al seu torn, se l’ha destinat a la federació maresmenca del PSC, auxiliant el que és l’autèntic cap de tota aquesta generació Blackberry a la comarca: Javi Amor, alcalde de Pineda.

Fa poques setmanes ningú creia que Gomar -una persona que ha tocat poder però que no ha exercit mai cap responsabilitat política de primer nivell, de gestió directa amb la ciutadania-, pogués esdevenir el primer secretari dels socialistes mataronins. Semblava que qui havia d’ocupar aquest lloc seria l’incombustible Esteve Terradas, destinat per Nicaragua a reordenar un PSC local que ha perdut l’alcaldia després de 32 anys i que perd militants com gotes d’una aixeta que no tanca bé. I sobretot a posar pau davant la previsible baralla entre el grup municipal, on l’exalcalde Joan Antoni Baron té set de vuit acèrrims seguidors –tots excepte Carlos Fernández-, i el propi partit, cada cop més controlat per Gomar –amb qui l’actual cap del grup municipal no té bona relació ni personal ni política- i la seva gent. Finalment, però, la nova generació es va veure en cor de plantar cara a la vella guàrdia representada per Terradas i es va dibuixar una arquitectura una mica més complexa. Una arquitectura destinada a salvaguardar les formes però que no cal ser cap geni per veure que difícilment funcionarà.

Un dibuix en què Xesco Gomar passa a ser el primer secretari, l’home fort de qualsevol agrupació local, però té per sobre seu un president, Esteve Terradas, que a més ostenta la secretaria de comunicació i per tant s’espera que tingui un to executiu –en aquest sentit l’esquema sona a una certa regència fins que Gomar convenci la vella guàrdia de les seves capacitats-. Ara la part que grinyola: la més que probable rivalitat entre Gomar i Baron se salva, aparentment, situant aquest darrer com a vicepresident del partit, un càrrec fins ara inexistent i sense competències clares. Es tracta d’un encaix rocambolesc tenint en compte la duplicitat evident que suposa l’existència d’un secretari de política municipal que no ostenta Baron sinó Javi Naya. Qui decidirà la política a seguir a La Riera 48, en els plens o a l’hora de pactar els pressupostos? Qui serà l’interlocutor directe amb Joan Mora? Serà Baron com fins ara o Xesco Gomar amb l’ajuda de Javi Naya? En tot cas, quin marge d’actuació tindrà Joan Antoni Baron? De moment ja s’ha pogut entreveure que, mentre Baron es mostra cada cop més partidari de pactar “per responsabilitat de ciutat” amb l’alcalde Mora, el nou primer secretari i la nova generació voldrien practicar una oposició molt més nítida contra Convergència i Unió. I això sol no és poca cosa, perquè el govern municipal només pot aprovar els pressupostos de cada exercici amb el suport dels socialistes locals, a no ser que es vulgui aventurar en exercicis de funambulisme polític on haurien de jugar PP i PxC, cada cop més enfrontats, o els partits a l’esquerra del PSC.

Moltes es pregunten com és que el PSC local passa ara a ser dirigit per un grup de joves inexperts que amb prou feines passen de la trentena. Els motius són complexos però, resumint, i parafrasejant l’exalcalde Manuel Mas en el propi congrés d’aquest cap de setmana, la generació política que hauria d’assumir ara el relleu, la que té al voltant de quaranta anys, està “socarrimada”: el PSC ha tocat tant poder durant tant de temps que ha anat cremant grups de persones més ràpidament del que seria normal. Els únics aspirants a la recàmera, àvids de poder, eren ara la generació que representa Xesco Gomar. Ni Consol Prados, ni Ivan Pera, ni Quico Melero, ni Montse López, ni Alícia Romero han volgut o pogut fer un pas endavant, junts o per separat. Al final, doncs, els únics que podien prendre el relleu eren els de la generació Blackberry. Des de la direcció de l'anterior primera secretaria, per part de Ramon Bassas, se'ls havia anat donant poder... fins que els fills polítics de l'exregidor d'Urbanisme han volgut "matar els seus pares", malgrat els professin encara respecte.

Ara, que s’hagi arribat a aquesta situació no vol dir que les aigües al riu baixin tranquil·les al Camí de la Geganta, on hi ha la nova seu del PSC des de fa pocs mesos. La imatge de consens amb què es tanca el congrés és pura retòrica i no cal parar gaire l’orella per adonar-se com la vella guàrdia socialista desconfia del relleu. Ho va escenificar, enmig de la cita congressual, l’exalcalde Manuel Mas, el qual va posar el dit a la llaga sense contemplacions assegurant, per sorpresa dels nous responsables del partit, que la generació que prenia el relleu al PSC de Mataró bevia “del pitjor que ha generat el partit a nivell català, les Joventuts Socialistes i la Secretaria d’Organització”. Mas, que a aquestes alçades de la pel·lícules no s’està de dir res del que pensa, va dir també que la nova generació estava “molt verda” per assumir el poder. Déu n'hi do.

Caldrà esperar veure si la generació Blackberry, que tant ha treballat per assolir el poder a casa seva, serà capaç de fer remuntar el partit a Mataró i recuperar l’alcaldia d’aquí a tres anys llargs, reconciliant el partit amb els tres mil votants socialistes que es van passar a Plataforma per Catalunya a les passades municipals farts de la manca d’autoritat demostrada pel tripartit local a l’hora d’afrontar els reptes de la immigració -detall important, el trasvassament no va ser cap al PP, com temia més aviat la nova generació; error de càlcul-. I, sobretot, si tindrà la capacitat de contribuir a fer ciutat, a fer fructífer el joc polític entre partits de manera que sorgeixen nous i millors acords pel conjunt de la població. Perquè al final els partits són tan sols instruments per aconseguir alguna cosa més important; no fins en sí mateixos. I aquesta és una dels grans interrogants que la nova generació del PSC s’ha de veure si sap respondre: és una gran idea poder triar el candidat a l’alcaldia en unes primàries obertes a la ciutadania, però el més important és saber què proposa el PSC local per fer sortir de la ciutat de l’espectacular crisi econòmica en què ens trobem enclaustrats.

S’han acabat les intrigues, les tàctiques i les conspiracions: ara que ja té el poder, la generació Blackberry local haurà de demostrar que n’és digne i que saben en què el volen usar. Que la força els acompanyi. La ciutat no es pot permetre que el partit que l’ha governat durant 32 anys, sol o en col·laboració, esdevingui una caricatura del que ha estat tot aquest temps.