La importància dels moments forts*

A Albert Aixalà, que aquest octubre ha bufat 27 espelmes, l’experiència acumulada fins ara, que comença a veure de prop la tercera dècada de la seva vida, li ha servit pera donar-se que tant individualment com col·lectiva necessitem de moments forts, experiències de xoc que serveix per fer un “reset” i reprogramar la nostra existència, tornar a néixer de nou. En el seu cas, el “Big Bang” que va marcar-li un abans i un després va ser un recés en una casa al Vallès el gener de 1998, convocat per un grup de revisió de vida de la parròquia a on ha estat vinculat des de petit, Sant Medir de Sants: “De cop i volta totes les peces de la meva vida que no encaixaven ho van fer, tot va prendre sentit”, relata. Aixalà, que estava vinculat a la parròquia a partir del grup de teatre, aquells dies estava assajant Els Pastorets i justament el fet de no acabar de creure l’inquietava a l’hora d’abordar una obra religiosa: “Clar que no ho fas bé, si no t’ho creus!”, es deia a si mateix. Quan va tornar del recés, el diumenge, va anar directament a la sessió d’aquell dia al cuquetó teatre de la parròquia: “Aquells Pastorets ja van ser absolutament diferents”, apunta. Aquesta sensació es va repetir just després representant La ferida lluminosa, un drama religiós de Josep Maria de Sagarra escrit als anys cinquanta.

A partir d’aquest moment i durant un període de cinc anys, l’Albert va viure la fe d’una forma molt profunda, modificant la forma en què havia viscut fins llavors. Aquesta vivència religiosa la va anar traduint en acció sindical, social i política ben aviat, participant al sindicat d’estudiants a l’institut, a les tancades d’immigrants o a la campanya Maragall de 1999. Gràcies a això darrer i a la seva feina en l’àmbit del socialisme català, Aixalà és ara el director de la Fundació Rafael Campalans, el “think tank” (laboratori d’idees, en anglès) del PSC. “Sense la fe hagués tingut molta menys constància i consistència, el meu compromís. Ha estat una base a partir de la qual construir”, apunta.

Ara admet que es troba en un moment d’allunyament tant de l’Església com de la pròpia fe i mentre llegeix Por qué soy cristiano? del filòsof José Antonio Marina espera que torni a haver-hi un moment fort a la seva vida que l’ajudi a tornar a posar en ordre el trenclaclosques que sovint és la vida.

* Publicat a Foc Nou el novembre de 2006.

Comentaris

Cris ha dit…
Toma!

Entrades populars